Quan les eres ho eren de veres
Alfara del Patriarca era alfarera. Tenia varis rajolars fent atobons, teules i rajoles, una fosforera -la de Sant Diego, hui Mercadona- i una conservera, empleant ... a molta gent. Moncada, en canvi, tenia la fábrica de sacs, algepsars i forns de calç, fàbriques de seda i dels seus tèxtils. Gràcies ad estos llocs, Moncada, Alfara, Vinalesa, Benifaraig... ben matí estaven tranquils, puix els hòmens havien anat al camp i les dònes -que quedaven- cuinaven, desprès de netejar carrer, casa i corral. Aixina que, acallada la sirena que convidava anar a la tasca, chiquets era lo que s'oïa perque caminaven anant a l'escola o -si feyen fugina-, a buscar nius pels taronjars. O a jugar a fútbol per les eres, aquelles que, adés, tenien pols de sobra i, ara -les del meu poble- tenen cases, ya que allí carrer feren.
Després de guerra, encara les vaig conéixer. I no sols batent forment, puix també batusaven cigrons i fesols, per ser lloc ample a on l'aire ventejava. Pero per a batre calia tindre un espai pla, la terra dura i neta, a fi de que foren batudes les espigues per l'estrí. Este constava d'un tauló de fusta que duya rodejant-lo, rames d'olivera. En ell pujava el llaurador -fill o net- per a que pesara més. L'animalet -ase o mula-, llavors rodava com una nòria pesada mentres les espigues soltaven els granets deixant-los en terra, junt a la palla i el pallús. Faena ésta que era molt monótona i cansava, pero com el llaurador era amic de cantar -sense guitarra o guitarró- entonava alguna cançoneta com la que per Benimàmet, abans, cantaven llaurant: «Sant Crist de Paterna / ya no sé per a on pegar / no tinc un quinzet en casa / i els chiquets volen menjar. / Yo no sé qué terra és ésta / ni «tampoco» quín «lugar». / Yo estic en mig de la plaça/i no veig el campanar.» Quan vingueren les trilladores mecàniques, ya les eres deixaren de ser lloc de treball de quan en quan.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
