Retrats i calendaris

Adés, millor dit, fa ya uns quants anys, en qualsevol casa de poble que entrares, te trobaves enmarcada la foto del casament dels yayos o ... besyayos de l'ama/o de la casa. Ell, en gorra i brusa i, ella, en topo fet i ben aseà. Perque a l'altar no s'anava com s'està en la cuina portant devantal i tota desgrenyà. Aixina que només passar la porta coneixies a d'alguns dels que foren els seus habitants. Ara, ni u d'eixos retratos veig, com tampoc ningún calendari -penjat en la paret de la cuina o en el menjador-, per a saber en qué dia te trobes i a quí tens que felicitar. I és que ni el calendari te regalen -per Nadal- els bancs. Eixos que negocien en els teus diners i a on fácil tens allí el seu ingrés, pero més difícil resulta que tel's tornen després. Perque si es poqueta cantitat la que vols, encara ho tens fàcil en finestreta o caixer, pero si són ya prou diners, tens que justificar ser l'amo i, a voltes dir per a qué. Com tampoc, hui en dia, te regalen un paraigües, uns platerets o uns gotets a fi de que no te'n falten per a quan tingues en la taula, sentada, més gent de la normal. Plats, gots , perols i casoles que encara que trencats se guardaven per al dumenge de Resurrecció esclafar-los al carrer en senyal de l'alegria que tenien els creents. Aixina que com els quadrets que se mostraven en els cines per a que veres de qué tratava la película que se passava podies vore tu a quin sant s'encomanava l'ama de casa, puix també molts calendaris duyen l'image venerable d'un sant o d'una santa.