El sarier del meu poble era un verdader artista. Puix, d'un manoll d'espart te fea lo mateix un cabaç, que un capell, un ... forro per a una botija, un cul de cadira baixeta, una cistella, una estora, un fregall, un aventador de mosques, cordes, espardenyes, que series.. Eixos cabaços allargats que carreters i llauradors solien posar sobre el llom d'una bèstia de càrrega per a transportar, cànters, de la terra, o herba i brossa per a menjar els cavalls. Cosa que això molts ya saben puix no és ningún secret de la sària, i reconeguem -com quan el nostre president nos solta una nova mentira i per adesgràcia de molts ne té i no poc sino massa que se la creuen.
Sària que este pacient artiste manobre te fea una obra d'art, de l'espart, planta perenne que se conrea -per aprofitar la seua fibra- i creix en terrenys secs, àrits i pedregosos. Com podien ser: pels secans de Valéncia, per la meseta espanyola o pel sudest. A casa del sarier anava el meu yayo Vicent quan volia tindre espardenyes noves, puix aquell mestre li media el peu i li les fea tant rebé que li sentaven com un guant. Espardenyes que no sols els llauradors valencians usaven -més abans que ara- com també per Catalunya, Illes balears, Múrcia, Granada, la Rioja, País Vasc i Navarra. Llocs a on encara les calcen paregudes a les que duen els llauradors i els fallers, sobre tot per Sant Josep. Espardenyes que arribaren a Espanya dutes pels soldats romans encara que lo més segur és que el seu orige siga l'Egipte. I, per terres banyades pel riu Nil, els seus pobladors, els primers que les varen calçar.
Espart que encara s'usa en la cuina i que yo li vaig escriure un chicotet vers i el titulava: «L'espart pensatiu». Els el copie: «Un bon dia s'encontrà / pensatiu el pobre espart / i va dir a les caçoles: /¿Qué fas yo dins l'escurà / aigualós i mascarat,/, en lo be que, allá en el camp, / vivia estant a soles? / Encara que yo no menge,/ de de dilluns a dumenge / ¡dels menjars estic yo fart.»
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
