Els defensors de Valéncia
De boqueta ne són molts, pero si calibres els seus fets, la veritat és que ne contes poquets. Pero lo que está ben clar és ... que, treballant tota la seua vida, rar és qui se faça ric, mentres els que roben -siguen polítics o usurers- se compren chalets, cases i horts al poquet de temps d'estar en el poder. Aixina que, mentres un treballador només pot baratar el seu esforç per uns escassos diners, els que manen, fent enganys se forren, constantment. Per lo que concluixc en que treballant el llaurador sols pot tirar avant un dia i un atre; en canvi, els que manen, viuen a lo «grande» contant mentires i gatinynant-se els uns en els atres.
Dic açò perque els llauradors que en molt d'amor conreen diàriament la seua horta i quan fan la collita no tenen mai la certea de que guanyaran alguns diners. Malvenen els productes -si els venen- i, ¿qué fan, després?, puix esperar un atre any per vore si tenen millor sort, ya que el camp és una loteria a on rarament els toca la «grossa», a voltes la «pedrea» com també els pot caure una pedregà, un sequera o una aigüarrà i se queden perdent-ho tot. El seu treball no els valgué per a res.
D. Martí Domínguez, mon segón benvolgut director de «Las Provincias», per defendre a la seua terra -Valéncia- se quedà sense càrrec. Per amor al camp valencià, fon fundador del semanari «Valencia Fruits», publicació que encara existix i lluita sempre en favor del llaurador i ya és sort que una revista dure tant defenent al llaurador de Valéncia. Molts menys durà «El defensor de Valencia», publicació diària que va aparéixer el 12 d'abril de 1888 i només que edità eixe número i aixó que se venia per 5 céntims. Aixina que el poc d'amor per la terra no és cosa d'ara. Sempre s'ha deixat que l'agricultor treballara quan poguera i que la sort l'acompanyara i, si no, que canviara de faena. Cosa que, ara, fan molts. Aixina que resulta que, hui, qui sembra i cull no són els natius sino immigrants, pocs blancs i sí d'atres colors.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
