Borrar
Plat de arròs amb orella. :: Marlen Sanchis Moll
Records de la meua infància

Records de la meua infància

JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE

Sábado, 1 de octubre 2016, 00:06

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

Havia estat quasi tota la setmana plovent i amb tempestes. Entre setmana ja anava a escola de les monges i esperava ansiós els divendres per a anar-me'n a dormir a la caseta dels meus iaios. Allí passava el cap de setmana. M'havien fet per a sopar un pit de pollastre a la brasa i unes tomaques bullides que una vegada ben escorregudes i ja sense pell, ho regaven amb un bon oli d'oliva i un poc de sal. La combinació era excepcional.

El meu iaio havia estat aqueferat, em comptava que havia trasbalsat el vi per a netejar la bóta perquè calia xafar. Li havia cremat la metxa de sofre i ja la tenia preparada per a omplir. Demà aniríem a veremar per a portar-ho a l'almàssera. Ja tenia clar que seria l'últim a xafar, d'esta manera quedaria la pallorfa i el suc junts, fins al dilluns, dins del trull, on a primera hora ho traurien i en canters ho portarien per a embotar. Manies del meu iaio que deia que així, el vi eixia millor.

A les set del matí ja estàvem amb el falçó en mà veremant. Feia fresc. Els cabassos anaven omplint-se i trasportándolos al carro. Encara ens quedava una llarg matí. Els peus s'afonaven en la terra encara mullada i les espardenyes pesaven pel fang apegat. Entre cep i cep em vaig adonar d'un formiguer d'on eixien formigues voladores. Vaig avisar al meu iaio que immediatament va preparar un pot de vidre a què li va ficar herba seca i les vam anar arreplegant. De segur que aniríem a posar trampes per els pardalets i alguna paella cauria.

Sobre les nou vam fer una parada per a poder prendre forces. Davall d'un ametler quasi sense fulls i a l'ombra del carro, ens vam disposar a esmorzar quelcom. Una truita de creïlles, una albergina fregida, uns trossos de frito i el barral de vi amb la canya posada, on el meu iaio i el meu tio Vicente esgotaven bons glops. Una botija d'aigua, era el meu consol.

Quasi al mig dia, amb el carro fins dalt amb els cabassos de raïm, ens dirigim a la caseta per a menjar. A mitjan vesprada portaríem la càrrega a l'almàssera.

La meua tia Pepa, estava acabant de coure un arròs caldós. Li vaig preguntar i em va dir que era un arròs amb orella de porc. Déu meu, que no hauria de menjar!

Hi havia bullit l'orella a trossets i ja la tenia preparada en un plat. Va posar una olla en el foc amb oli d'oliva, i va sofrigir uns fesols de careta i altres tendres desgranats junt amb una tomaca ratllada. Li va afegir unes tomaques seques hidratades i els trossos d'orella. Va remoure bé i va posar una cullerada de pebre roig fullat i uns brins de safrà. Va anar movent i quan la tomaca va veure que estava feta, va posar el got d'aigua on havia tingut les tomaques seques i va acabar cobrint amb un got més de caldo on hi havia bullit l'orella. Va deixar coure sobre mitja hora. Va afegir llavors tres gots d'aigua i quan va començar a bullir dos gots d'arròs. A foc alt i destapada l'olla, va deixar que es fera i reduïra fins a quedar un increïble plat senzill amb què ja quasi, ens despedíem dels productes de l'horta.

El meu iaio a penes parlava, només tenia el cap amb el vi que elaboraria. Eixiria bo? En unes setmanes eixiríem de dubtes.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios