Las Provincias

Records de la meua infància

Plat de guisat de sèpia. :: sal vadora boronat
Plat de guisat de sèpia. :: sal vadora boronat

La meua tia estava cosint. Una espècie d'ou ficat dins del calcetí per a poder així cosir el forat per on havia aguaitat el dit gros del peu. Al costat, uns pantalons que també necessitaven de la seua atenció, encara que portaren ja més pedaços que els que portava Cantinflas.

En el riurau encara podia oldre's l'olor dolça i penetrant de les panses que havíem estat triant i escuant. Els cabassos apilats encara desprenien eixa aroma indescriptible i que formen part dels records d'antany.

Les cinc de la vesprada, hora on el silenci s'imposava si no volies arriscar-te a rebre uns crits que et deixaren assentat i mut. Era el temps sagrat de la telenovel.la. Totes les dones d'al voltant juntes fent punt de ganxo. La veu de Juana Ginzo en Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca amb Julio Varela narrant la història... Llàgrimes, murmuris i silencis esperant un desenllaç que mai arribava. Demà seguiria un altre capítol. I jo, menjant-me un torró de Viena mentres escoltava els comentaris a l'acabar l'emissió: ...si el seu fill sabera que ella és sa mare... Algun dia ho sabrà, ja veureu...

La meua tia Pepa en silenci, es va retirar feia la cuina. El meu iaio havia portat unes penques prou tendres i volia avançar el sopar. Jo darrere preguntant Què soparem, que soparem?.

La meua tia me va mirar amb eixa cara arrugada i seria que poques vegades vaig veure riure i em va soltar, ara ho veuràs. La meua tia era la germana de la meua iaia -no sé si ho he comptat ja- i caminava prou encorbada.

Deien que era a conseqüència del reuma, eixa malaltia a què l'atribuïen qualsevol cosa que tingueres; té reuma, deien. Fadrina, vivia amb els meus iaios i era una cuinera excepcional. Amb el seu davantal quasi sempre tacat i el seu tubo d'Optalidóns en la butxaca, tan imprescindible en aquella època com el calmant vitaminat en el botiquí de casa.

Poc sabia la meua tia sobre la composició del fàrmac ni dels seus efectes secundaris, però sí dels seus efectes que li servien per a aguantar penes i penúries, patiments d'una pos guerra que mai acabava. Però mai es queixava. Tal vegada l'Optalidó.

Sobre la taula de fusta, al costat de la ximenera, va començar netejant les penques i les va refregar amb sal. Les va llavar i les va posar a bullir per a llevar-los l'amargor almenys mitja hora que va ser quan els va canviar l'aigua i les va deixar mitja hora més. Va netejar les dos sépies i les va tallar a trossos xicotets.

En un calder va posar oli d'oliva, va ficar els trossos de sépia, una tomaca ratllada ben madura, un all i jolivert que havia picada en el morter. Havia posat a hidratar en aigua calenta unes tomaques seques que també posaria. Va ser llavors quan va posar el calder al foc i no abans perquè segons em va dir, si tirava la sépia de colp en l'oli calent es quedaria dura. Va remoure perquè s'integraren els sabors mentres s'anava calfant l'oli. Va afegir uns brins de safrà torrat i una cullerada de pebre roig fullat. Va remoure i va tirar l'aigua on havia hidratat les tomaques. Va cobrir el mínim amb un poc mes d'aigua i va posar les penques bullides. Quan va saltar el bull, va pelar i va trencar unes creïlles i les va ficar dins del calder. En vint minuts va retirar del foc i ho va deixar al costat i a la vora del foc tapat. El guisat de sépia olia a glòria.