Records de la meua infància

El meu iaio portava tota la setmana sense dormir, els canyissos en l'era assecant-se la pansa que havíem escaldat, i no hi havia nit que els llamps no aparegueren sobre el coll de pous. No es fiava per si la pluja apareguera i haguérem d'alçar-nos per a empilar els canyissos i tapar-los amb les estores o veles. Una becadeta davall del carro atent a qualsevol succés que poguera llançar a perdre el suport de tot l'any. Hi havia sentit que la pansa s'estava pagant a bon preu enguany. Passat l'esglai, ja estàvem triant-la i separant les panses per grandària. El triador sobre els cavallets, la pansa en el mig i nosaltres assentats al voltant fent el treball. Un cabàs a cada costat, un per a les raspes i un altre per a la pansa. La xicoteta -escasa- la depositàvem en una gaveta que estava damunt del muntó. Normalment eixa no tenia llavors i seria la que ens guardaríem per a consum propi.

El meu iaio no havia perdut el temps. Ja amb la pansa arreplega i a bon resguard, se n'havia anat ben enjorn, no sabia a on.

En l'era, les tomaques havien substituït a la pansa damunt del canyís. Una vegada obertes amb un tall longitudinal, sense acabar de separar les parts, la meua iaia li posava un poc de sal a cada un i els tapava amb una tela gran de mosquitera que tenia per a eixos menesters. Feia de diverses maneres. Uns els deixava assecar del tot sobre set dies, més o menys; una vegada bé secs, els guardava. Però a altres, també amb sal, els deixava menys temps, a penes tres o quatre dies; llavors els tancava sobre si mateix i els anava depositant en un pot gran en capes de sal. En poc de temps, soltaria el suc que els quedava i es faria una salmorra, com si d'anxoves es tractara. Però la seua estrela era una altra. A altres tomaques li posava sucre i sal, i també les deixava tres o quatre dies. Les tancava i les depositava en pots de vidre més xicotets. Els omplia d'oli amb uns fulls de llorer, unes dents d'all i grans de pebre negre; després els coïa al bany maria sobre mitja hora i deixava que refredaren en la mateixa aigua. Atenció que un plat amb estes tomaques no necessitaven més acompanyaments per a menjar-te un pa sencer. I de l'oli per a mullar pa, ja no dic res.

Per a menjar, hui quasi no havien cuinat. El treball de triar pansa absorbia quasi tot el temps. Teníem pimentons i albergines que havíem torrat anit, i la meua tia ja estava ficada en farina, pelant-los i esgarrant per a fer el rostit. Això sí, hi havia bullit dos bones tomaques madures per a, una vegada llevat el suc, afegir-les. Un allet tallat i un bon doll d'oli d'oliva. Uns trossos de cavalla que havia assecat amb pebre roig fullat i oli refregats, serien suficients per a donar-nos un homenatge.

Vaig sentir el meu iaio arribar: Déu meu!, açò què és? Se n'havia anat a la muntanya per a llevar-se l'estrés de tota la setmana. Una cistella plena de móres d'esbarzers. La meua iaia li va dir que amb eixa quantitat, caldria fer melmelada. I això com es fa?, vaig preguntar jo. Amb una part de sucre (40%) i la resta de mores amb un poc d'aigua i a bullir-ho moltes vegades sense que se t'apegue en la cassola.

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es