Records de la meua infància

Havia passat una nit horrorosa. Sabia que els meus pares estaven a casa d'uns amics sopant davant de casa. I jo estava gitat només en la meua habitació. Hi havia silenci absolut, igual tenia fred que calor. La suor m'amerava. No sé si tindria febra o era la por de saber que els meus pares no estaven. Vaig sentir passos que pujaven l'escala, per fi els meus pares havien tornat i vaig poder relaxar-me i em vaig adormir.

Havíem acabat les classes i les vacacions ja estaven ací. Em vaig alçar i encara amb lleganyes en els ulls vaig anar a comptar-li a ma mare el que m'havia passat. Ella em va dir, mig seriosa, mig de broma, que quelcom hauria fet mal per a tindre eixes pors, mentre jo li contestava que no. Que no havia fet res roín, però que no podia dormir amb la llum apagada. Vinga, vinga, pren-te el got de llet. Caminant a poc a poc, me'n vaig anar a casa dels meus iaios.

El meu iaio, havia portat un calaix d'albercocs i la meua tia els estava obrint un a u, mirant si tenien algun cuc dins i els llevava la llavor. Quan els va tindre tots, els va netejar bé en aigua i els va posar a coure en una olla. Per cada quilo d'ells, li va ficar mig quilo de sucre i una branca de canella i unes corfes de llima de la qual havia extret el suc d'una que també el va incorporar. Quasi una hora a foc lent amb la cassola destapada i removent perquè no s'apegara. Va retirar la canella i les corfes i va omplir els pots ben nets, els va tapar i a coure'ls al bany maria durant mitja hora. Melmelada feta.

No contenta amb això, unes cireres de Vall de Laguart que li havien portat, va retallar els peduncles amb unes tisores sense arrancar-los i les va llavar en abundant aigua. Va deixar que escorregueren bé i inclús les va assecar en un drap i va anar omplint pots de vidre amb elles. A mig pot, ficava un tros de canella en rama. Quasi plens, quatre cullerades de sucre, i va remoure per a repartir-ho bé amb colpets. Els va omplir d'aiguardent, va tapar els pots i els va remoure en forma circular. Al rebost per a Nadal.

Però encara hi havia més. Venien les festes patronals i era costum els sopars en el carrer. S'havia aprovisionat de pollastre, conill, costelles i lloms de porc, i inclús d'un bon tros de cansalada viada. Ho tenia tot tallat en trossos i salat en un llibrell tapat amb una tela blanca des de la nit anterior. Els sopars amb els veïns en el carrer, una bona tomaca de l'horta en ensalada i un bon plat de 'frito'. I inclús una bona albergina fregida.

Un bon calder amb oli d'oliva casolà i al foc. Va repassar bé la carn amb l'aigua de la cisterna i va anar assecant un a un els trossets de carn perquè no tingueren ni humitat. Amb una paleta va anar tirant els trossos fins a fregir-los i daurar-los bé. Treia uns, ficava altres i els ja fets els depositava en una orsa especial que tenia. Quan va acabar de fregir va deixar que es refredaren bé, així com l'oli. Ja bé fred, ho va colar amb un colador de tela que tenia perquè no quedara cap impuresa i va omplir les orses sense que quedara cap tros de carn al descobert. Al rebost ben tapats amb un tros de tela lligada i una fusta damunt. Visquen les festes de Sant Bonaventura!

Seguix-me en el blog www.alfumdelaximenera.es