Records de la meua infància

Ma mare caminava per la cambra de la casa. Eixe espai diàfan on pujàvem a jugar i inclús a prendre el sol que entrava per les finestres. Des d'allí es pujava a una xicoteta terrassa on tendia la roba acabada de llavar. En un racó hi havia un cércol de tela metàl·lica i dins ma mare criava conillets de les índies ('cobayas') i no precisament per a tindre'ls com a mascotes. Era un menjar, per a alguns molt bo, cuinats amb un arròs caldós, que ma mare feia quasi totes les setmanes. Sé que alguns s'estranyaran, però esta espècie d'animalet que alguns també criden conill porquí i que, ni són conills, ni són porcs, ni són de les índies, però que van ser molt apreciats en aquells temps. Amb qualsevol arròs eren un ingredient a tindre en compte.

Jo em trobava en la saleta fent els deures assentat en el meu pupitre. Volia acabar prompte perquè el plat d'arròs que es preveia no acabava d'agradar-me. Per això volia anar-me'n a casa dels meus iaios a veure si allí tinguera millor ventura culinària. I cap enllà que me'n vaig anar.

Em van deixar anar a soles, això sí, advertint-me que havia d'anar sempre per la vorera i amb molta atenció al creuar el carrer. Carrer que per cert estava sense asfaltar encara i a penes passava algun cotxe, perquè no hi havia. En tot cas, alguns carros i que a eixes hores, ni això.

La meua tia Pepa estava, com sempre, atenent la cuina. Tenia una bola de pasta entre les mans i li vaig preguntar què menjaríem hui. La meua tia em va dir que havia mesclat 350 grams de farina de blat amb 150 de dacsa. En una cassola amb tres gots d'aigua i tres dits d'oli, va deixar que bullira tot i li va posar un poc de sal. Va baixar el foc i li va afegir les farines mesclades i va remoure amb una cullera de fusta fins que es va fer una massa que era la que m'estava ensenyant.

Una vegada tèbia, la va depositar sobre l'encimera de granit i la va pastar fins que no van quedar grums i va fer vint boletes iguals. Amb un plat, les va anar esclafant fins a aconseguir una coqueta redona i plana d'al voltant de 12 o 13 cm de diàmetre i poca grossària. Les va anar amuntonant separant-les amb un paper fi i les va guardar en l'armari.

En una paella, va posar dos gotetes d'oli i va anar posant una per una les coques, torrant-les per ambdós costats fins que agafaren color. A mesura que arribaven a la taula, les omplíem amb ou dur, tonyina amb conserva, pimentó torrat i una anxova, enrotllàvem i cap a dins.

El meu iaio em deia que eixes coques en alguns pobles les anomenaven coques a la calfó, minxos o coques escaldades i que abans només es feien amb dacsa mòlta que ell mateix sembrava, d'ací el seu nom, perquè la farina de blat era molt escassa i molt cara, inclús el pa blanc era un luxe.

També em va dir que es podien omplir amb moltes altres coses. Una d'elles era menjar-les amb gamba amb bledes, plat tradicional on els hi haja i també amb l'esgarraet o espencat que no és més que albergina i pimentons torrats amb abadejo o sense ell. A vegades també les havia menjat amb ou amb tomaca. De qualsevol manera eixes coques de dacsa m'agradaven un muntó.

Només amb sucre o melmelada i, com no, amb xocolate fos, que voleu que vos compte.

Seguix-me en el meu blog www.alfumdelaximenera.es