Las Provincias

Records de la meua infància

Arroz con bacalao. :: Juan Salvador Gayá
Arroz con bacalao. :: Juan Salvador Gayá

Havia anat a veure la cavalcada dels Reis Mags, la innocència, el moment, l'engany perfecte amb la complicitat de què escenificaven un acte molt arrelat en la nostra cultura catòlica. Els tres Reis Mags d'Orient que seguint una estrela es van trobar amb el xiquet Déu, i que li van oferir com a present, encens, or i mirra. Com a xiquet, no rebusque darrere de les barbes rojas i blanques i d'una cara negra, si hi havia un home o una dona, ni tan sols se'm va ocórrer mirar si els trages s'assemblaven als colors d'una bandera, fóra morá, roja o groga, o tot junt. La meua candidesa com a xiquet, em feia viure els moments que se'm representaven: Uns Reis Mags que portarien regals si m'havia portat bé.

El meu iaio estava preocupat, vaja preocupació. Li anaven a donar unes plantes de tomaqueres primerenques i no sabia on ubicar-les. Per a la planificació del seu hort serien unes intruses. Tenia sembrades les faves, els alls i preparat la resta, ben abonat, això sí, on sembraria les hortalisses a la primavera. Una taula esperava la lluna vella per a sembrar, ja mateix, les creïlles. Va trobar un lloc que no li molestara i va preparar la terra. Amb canyes, va fer una mitja palissada que va cobrir amb cartons i palla, per a així, resguardar les futures inquilines del lloc -les tomaqueres- dels aires del nord i de les gelades. A veure si així aconseguia tindre tomaques primerenques, que sempre eren un orgull entre els agricultors.

La meua iaia, estava netejant roselles (Papaver rhoeas) que havia arreplegat el meu iaio dels camps. Les roselles, alguns es preguntaran que és això, no són més que la planta de les amapoles que creixen silvestre en els nostres camps. Abans de la seua floració i quan són tendres, s'arrepleguen perquè encara que els seus fulls són lleument verinoses per als animals herbívors poden cuinar-se com els espinacs i són molt abellidores per als humans, amb un sabor molt bo i característic. Les seues propietats verinoses es perden al cuinar-se, encara que mantenen un poc els seus efectes sedants degut als alcaloides que conténen. Siga com siga, ens encantava menjar-les ofegades en oli, perquè degut a la seua frescor i al ser tan tendres no feia falta bullir-les abans per a fregir-les. En una paella, amb un poc d'oli d'oliva, uns alls tallats en làmines i quan començaven a daurar-se es tiraven les Rosellas en abundància i un poc de sal. Es removien de dalt baix perquè tocaren oli i es tapava perquè soltaren l'aigua. Uns pocs minuts bastaven perquè fóra l'acompanyament perfecte a una bona carn a la brasa. També, lleugerament escaldades en aigua bullint amb sal, escorregudes després i amb un adob de llima i oli, serviria per a una menjar depurativa i segons pareix, relaxant.

Però menjaríem una paella de ceba amb abadejo sec. Per a això havia tallat i dessalat l'abadejo, i posat en aigua freda. Havia tallat 2 cebes grans i unes creïlles en rodanches. La paella amb el seu oli calent i va sofregir les creïlles, les va retirar, va afegir la ceba i quan va començar a daurar-se va afegir una tomaca ratllat i després l'abadejo. L'arròs i ho va mesclar perquè agafara gust. El triple d'aigua que d'arròs i quan va començar a bullir, va distribuir les creïlles per damunt i va tirar safrà tostat. En vint minuts a la taula. Seguix-me en www.alfumdelaximenera.es