Records de la meua infància
JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE
Viernes, 1 de enero 2016, 23:32
Havíem passat la nit de cap d'any, com era costum. Uns amics dels meus pares van vindre a sopar a casa i amb ells els seus fills. Ens ho passarem molt bé jugant i inclús eixint al carrer, perquè no feia res de fred. Recorde que hi havia ensaladilla, truita de creïlles; a la brasa van fer carxofes, carn i embotits de la carnisseria Galán de Xaló. A les dotze en punt prenem els grans de raïm al so de les campanades que des de la porta del sol retransmetia la TV1 i única televisió, perquè l'UHF no es veia i no hi havia més.
Comptava mon pare, que la tradició de prendre els grans de raïm no era tan antiga com pareixia. Els dotze grans de raïm de la sort, deia, van començar a prendre's de manera massiva a Espanya en la nit de cap d'any de 1909, a causa d'un excedent de la collita a Alacant, concretament de la vall Vinalopó. Els agricultors van veure amb açò una manera de vendre les seues collites però havien d'inventar quelcom per a retardar la maduració del raïm perquè la seua collita que arribara a fi d'any. Per això se'ls va ocórrer embolsar els xanglots amb unes bosses de paper que els protegira de les agressions d'aus i insectes i de les inclemències meteorològiques, retardant, a més, la maduració del raïm, la qual cosa permetia la recol·lecció del mateix en dates més tardanes.
De totes maneres, es diu que l'alta Burgesia, ja en el segle XIX tenia el costum de menjar raïm i brindar amb xampany per a despedir l'any com a signe de distinció, perquè el raïm era car i difícil d'aconseguir, fins que una nit de cap d'any un grup de madrilenys van decidir reunir-se en la famosa Porta del Sol parodiant a l'alta societat i prendre's els dotze grans de raïm al so de les campanades i d'ací la tradició que es va estendre ràpidament.
Fóra com fóra, ens vam menjar els dotze grans de raïm com la resta dels mortals i ens desitgem tots el tradicional, salut, diners i un venturós nou any.
L'endemà, com tots els anys, sonava música clàssica del concert d'any nou de Viena que retransmetien per ràdio i televisió. Ma mare estava fent uns macarrons que m'encantaven. Va sofregir uns alls xafats en un bon oli d'oliva, unes costelletes de porc carregades de cansalada, cuixetes de pollastre i uns fetgets.
Quan tot estava bé dauradet, va afegir la seua tomaca en conserva en abundància, va tapar i va deixar coure lentament. A part, amb aigua, sal i un full de llorer, va bullir els macarrons, va tirar l'aigua i els va repassar davall de l'aixeta, incorporant-los al guisat, deixant que coguera tot junt uns deu minuts. No quedaven 'al dente' però si deliciosos, perquè així era com ens agradaven a tots en ma casa.
Una altra cosa de què érem devots era d'untar les llesques de pa amb foie gras per a acompanyar els deliciosos macarrons. No sé, però hi ha coses que et recorden la infància i esta és una d'elles.
Feliç any nou a tots. Podeu seguir-me en www.alfumdelaximenera.es