No volguera afonar-me en els recorts, ni quedar-me surant al joc de les circumstàncies. Al pairo, com els mariners diuen, de l'orage ... i del mal ambient sociopolític que nos manen. Sense que la mossa del 1957, tal dia com hui, ni la pena que el 2024 encarniça, me faça perdre la perspectiva d'un cel blau, com per sòrt gogem en Valéncia.
Les pors i les naturals precaucions -com les del gat escaldat- nos han privat dels emotius esclats que tant nos caracterisen. Clar que haveren segut bell colofó de les corrents valencianisadores que nos fan vibrar, les que ara nos vitalisen i que a rant del Tedeum previ i en El Puig i el Sopar de vespres de Sant Donís, de Lo Rat Penat, comencaren adobant l'ànima. I tingueren el gran esplet sonor dumege 5, en la plaça de la Mare de Deu, quan la música i «tots a una veu» celebràrem el centenari d'un himne que té la gràcia de posar als valencians «en marcha triumfal». Perque aixina ho pensaren Serrano i Thous, pel 1909 a rant de la que sent Exposició Regional, fon l'eixam de la primera Fira de Mostres d'Espanya. És peça coral que, en llengua valenciana l'any 1925, refermaren totes les autoritats del Regne. Tenint el privilegi de viure-ho en bon lloc, havent accedit darrere de la Senyera de Lo Rat, que és la segona més antiga que se conserva.
Privats enguany, com ya hem dit, de la multitudinària mostra de fervor, quan devallem magestuosament la Senyera de l'Archiu, entre les salves d'honor, els clams de l'Himne i els glapìts del cor, nos ha quedat, reptant-nos i com dolç que acomforma, la voluntat particular dels ratpenatistes i la seua Senyera. Esmenant la partidista acció de certs governants, quan impediren la presència de la municipal, en el Tedeum catedralici, també el dijous acodí a la celebració i encara sent pocs i en precaució, se feren les ofrenes. La música i l'estètica nos són naturals, el conreu social dels símbols valencians nos identifiquen cada dia més. Be està que posem llorer.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
