Venien caragols pel carrer

Ne duya de moros i també d'avellanencs i moltes veïnes els compraven. Recorde molt be les caragolades que fea ma mare quan els companyons de treball de mon pare -alguns dumenges- venien a ma casa i en l'hort sopaven. Pero hui aquell caragoler -ni ningún atre- veus. Com moluscs casi. Ni per l'horta (a on yo els arreplegava) ni pel secà per a on els trobava per baix de les garroferes i per dalt dels tarongers. Avellanencs que solia posar la meua yaya quan fea arròs en bledes i, vaquetes, si guisava paella. Caragols n'he vist molts, pero més que cap atre lloc estiuant en Pobla d'Arenòs (Castelló) després d'haver plogut. Com gasteròpodos i ben regrans els he encontrat lo mateix en Laurel -poblet de Maryland, al nosdeste de Wàshington, igual si me passejava a la vora del Patuchent -afluent del Chesapeake- com el de l'Anacostia. I, visitant Austria, estant en Haschendorf i Ebenfurth -sur de Viena-, en el riuet de Leita. Rius aquells que ni granotes veïa ni sentia pero sí vea caragols i de closca de diferents colors.

Tampoc per allá viu a ninguna família menjar-se'n un bon sucós plat, pero sí moltes torrades de chullets de porc, javalí o cèrvol. Pero a nosatres, els valencians, nos agraden igual dins d'un arròs en bledes que en la paella, que fregits que torrats. Hui com no passa el caragoler, si ne vols, te tens que acostar al mercat.

Com curiositat diré que est any premiaren en Lleida a l'ucranià Alexander Dubovsky per guanyar el concurs humorístic del caragol. Presentà una vinyeta titulada «La resistència del caragol». Hi havia un elefant, un lleó i una àguila volant -per la força del vent- mentres que el caragolet caminava per terra mirant-los sonrient. L'autor no pogué arreplegar el premi per estar de soldat en la guerra contra Rússia.