¿Quí veu, ara, un adobacossis?

Pero a lo que anem, l'adobacossis. Aquell que treballava a la porta de casa, i t'apanyava tot atifell que s'havia badat o trencat, en unes gafes, un tros de fil d'aram; igual que el granerer te fea una granera o un escombrall; el sabater te posava miges soles o te canviava el tacó; el cadirer t'arreglava cadira o catret..., passant pel carrer: el peller, que volia comprar-te les pells de conill o el terrer que te venia: terra d'escurar, sabó i draps. Aixina que, hui, el crit de «L'adovacossis está ací», ya ni se sent ni se veu, quan encara - fa poquet, acabada la guerra, t'apanyava tina, cossi, plat, cànter, o el llibrell -a on la mare llavava al menut o posava a remulla la roba ans de llavar-la. Pero quan vingué l'explosió de la fabricació del plàstic se li va acabar la faena a l'adobacossis i a molts que treballaven la porcelana i ceràmica.

Pero el plàstic no és tant jove com pareix. Fa més de 3.500 anys que la cultura olmeca -allà en Mèxic- ya fea pilotes de hule natural. I, després, en plàstic se feren i fan atifells de cuina, roba, joguets, estructures de coches, trens, barcos...La fabricació de cerámica i vidre va minvar. Conta Raquel de l Morena en «Muy interesante» que ya s'han passat els 8.300 millons de tonellades des de que en 1800 aparegueren els polímeros; en 1912 el PVC ; en 1835, la vulcaninisació de l'hule; en 1844, el linòleo; en 1846, el celuloide que servix per a fer pintures, i varniços... Plàstic que embruta montanya, horta i mar i, ara, per la seua superabundancia, es queixem i sentim enyorança per l'adobacossis que no veem.