Una lluitadora per la llibertat i la igualtat

El nom de Marina Olcina està íntimament lligat al de l'Ajuntament d'Alacant, on va ser la primera dona regidora de la democràcia. No obstant açò, la seua vida i la seua lluita per les idees comunistes transcendeixen el que és purament local per a mostrar-se com un exemple d'aquelles lluitadores d'una època recent que, encara que semble llunyana, segueix sent un exemple per als moviments socials de l'actualitat. Va ser la primera dona regidora del Consistori municipal.

Les dades del seu naixement i la seua infància no queden clares però, quan es coneix l'edat en la qual va començar la seua trajectòria política, manquen de rellevància. Amb tan sols quinze anys es va unir al Partit Comunista d'Espanya, en 1936, el mateix any en què esclatà la Guerra Civil i començà la seua labor en diferents facetes de l'ajuda social, com la cura dels fills de represaliats que arribaven d'altres ciutats espanyoles. Van passar dos anys i, quan ella tenia 17, va passar a formar part del Consell Municipal d'Alacant del Front Popular en representació de les Joventuts Socialistes Unificades. Però la guerra va acabar i va haver de traslladar-se a Madrid per a evitar ser capturada i, segurament, afusellada.

Poc després va ingressar en les presons franquistes, per on va passar fins a tres vegades. Segons relaten els seus amics, perquè va preferir lliurar-se i complir condemna durant un temps. Després de passar aqueix temps de reclusió, es va exiliar amb el seu marit a Algèria, on els seus coneixements de la política li van portar a treballar com a secretària d'un diplomàtic espanyol.

Va tornar a Espanya quan Algèria va obtenir la independència i, malgrat la repressió franquista, es va mantenir sempre en contacte amb la lluita per la llibertat. Encara que instal·lada a Madrid, les seues visites a Alacant eren freqüents, on tenia un habitatge a la plaça d'Espanya. En les seues reunions en la ciutat i, sobretot amb l'arribada de la democràcia, Olcina va ser viva veu dels moments més tràgics de la guerra a Alacant, amb els bombardejos del Mercat Central, la plaça del qual es diu avui del 25 de maig, precisament, per aquell horrible dia, o el de Rabassa, zona on es trobava ella i la mort va volar prop.

Va passar per la presó i l'exili, va veure com la sentència de mort podia caure sobre la seua persona en qualsevol moment però, malgrat tot, no va abandonar mai els seus ideals republicans i la seua militància comunista. Al juny de 1979 va formar part del primer comité provincial del Partit Comunista del País Valencià. Ja havien passat anys i van començar els reconeixements a la labor que havia exercit en la seua vida militant, com l'homenatge que va rebre d'Alacant quan la ciutat era governada per l'alcalde socialista José Luis Lassaletta.

Anys després els homenatges van seguir nomenant un carrer Edil Marina Olcina, en la creixent platja de Sant Joan, prop de la zona del camp de golf. Encara que d'avançada edat i amb un cert sabor del deure complit que veia en els reconeixements que li van brindar, la seua veu no es va apagar i van ser constants les aparicions en la ciutat per a participar en diferents esdeveniments polítics i socials on, principalment, es mantenia com testimoni directe d'aquella patida guerra i com a exemple de la defensa d'uns ideals de la igualtat de la dona que ja va començar a defensar amb aquells 17 anys.

Marina Olcina va morir el 21 de gener de 2014, als 92 anys, encara que el seu record roman en l'actualitat. Sempre són amables les paraules de comiat, però resulten eloqüents les que va oferir l'escriptor Miguel Ángel Pérez d'Oca, que va escriure «per desig seu, els seus familiars van portar les seues restes a Alacant, perquè reposen sempre en la seua benvolguda terra que tant enyorava, i en el tanatori es va improvisar un funeral laic amb el taüt embolicat en les banderes de la República i de la falç i el martell.

Sempre va ser fidel a les seues idees, fins al mateix final. Eloqüent quan feia falta, discreta i amable, brillant i lúcida en les seues opinions, activa, exemplar, sempre exemplar». També des del Partit Comunista del País Valencià va ser descrita com a «lluitadora incansable pels drets dels i les treballadores i un exemple de reivindicació d'igualtat entre homes i dones».

Potser coincideixen o no els ideals de moltes persones amb els de Marina Olcina. Potser no. Però del que no es pot dubtar és que aquella jove alacantina, lluitadora per causes socials i per les dones, suposa un exemple encara deixades a banda les banderes sota les quals va lluitar, perquè els drets de les persones no tenen bandera.