Una artista sense el mèrit que mereixia

No resulta estrany que entre els grans noms femenins de l'art ressone el de Juana Francés, encara que pel seu context contemporani potser el d'aquesta alacantina s'escolte menys del que hauria de fer-ho. En l'Alacant actual, que exposa les seues obres en el Museu d'Art Contemporani, el seu llegat sovint sona junt al del també artista Eusebi Sempere, els dos principals protagonistes de la col·lecció permanent de la pinacoteca.

Juana Concepción Francés de la Campa va nàixer al 1924 en la plaça d'Alfonso XII d'Alacant (l'avui coneguda com a plaça de l'Ajuntament), filla de Herminio Francés Tortosa i Concepción de la Campa, matrimoni de la burgesia de l'època.

Inicià els seus estudis artístics en l'Escola de Belles Arts de Sant Fernando de Madrid i viatjà més tard a París amb una beca del govern Francés on acabà la seua formació. En els anys 1954, 1960 i 1964, l'alacantina representà a Espanya en la Biennal de Venècia, un fet quasi inusual per a una dona de l'època.

Ja amb una certa trajectòria consolidada en l'art, en 1956, Juana Francés va contraure matrimoni amb l'escultor Pablo Serrano, un fet que marcarà la seua vida. El seu estil artístic va evolucionar cap a l'abstracció geomètrica i va començar a experimentar amb nous materials, utilitzant substàncies plàstiques i arena, entre altres, cosa que la va conduir a l'informalisme. En aquest procés va influir notablement la seua adscripció com a cofundadora al grup El Paso. Des de la primera exposició del grup, que va tenir lloc en la Galeria Buchholz de Madrid, en 1957, les obres de Francés tenien reservat el seu espai expositiu.

Aquest moviment avantguardista comptava amb l'alacantina al costat de noms com els de Pablo Serrano, Antonio Saura, Rafael Canogar, Manuel Rivera i Manolo Millares, entre altres. En el grup El Paso seguiria sent l'única dona del col·lectiu i, per tant, un cas paradigmàtic en l'art contemporani espanyol de primera línia, dominat quasi en exclusiva per homes.

Resulten significatius de la situació de Juana Francés en el seu context sociocultural i artístic alguns fragments de la tesi 'La artista alicantina Juana Francés: estudio crítico de su obra', on la seua autora, Natalia Molinos, afirma que «en tot aquest temps que m'ha interessat Juana Francés, he trobat a faltar una publicació consistent sobre la seua obra i la seua figura. Sobre Juana Francés han escrit els crítics més importants, espanyols com José Luis Aranguren, Carlos Areán, Manuel Conde, Aguilera Cerni, Luis Figuerola-Ferretti, Moreno Galván, entre altres, i crítics internacionals tan prestigiosos com Giuseppe Marchiori, Pierre Restany, Joy White, Mark Berkowitz o Valeriano Bozal».

Posteriorment, la investigadora de l'art afig en la mateixa tesi que «una de les raons per a dur a terme aquesta recerca va ser la poca notorietat que es donava a l'única representant femenina d'un grup tan important com El Paso, però no per la seua condició de dona, sinó perquè malgrat la seua qualitat artística no se li concedia el mateix mèrit que als seus companys quan, al meu semblar, va aconseguir fins i tot superar a molts d'ells».

Queden de manifest les paraules de Molins en els molts assoliments que va aconseguir Juana Francés, com formar part de l'exposició 'Befare Picasso, after Miró', en 1956 en el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York; en 1961 en el Palais de Beaux-Arts de Brussel·les, i en 1962 en la Tate Gallery de Londres en l'exposició titulada 'Modern Spanish Painting'.

L'alacantina Juana Francés és pràcticament l'única artista espanyola que exposa en l'estranger a mitjans de Segle XX, però són fets que amb prou faenes tenen rellevància en la història de l'art contemporani.

El seu art juga entre l'abstracció i la figuració movent-se entre conceptes des del difícil prisma de complementar-los. Aquesta forma d'entendre els estils artístics en conjunt quedarà reflectida en cada etapa de l'artista, que s'acostaria al llenguatge que més li agradava per a materialitzar els seus interessos i idees.

L'obra de Juana Francés és sempre molt personal i reconeixible. En alguns períodes creatius, les seues obres revelen una postura crítica que arremet de manera simbòlica contra certs aspectes del sistema social imperant. La primera etapa entre 1950 i 1953 es caracteritza per la presència d'una figuració hieràtica geometritzant, amb temes de caire molt tradicional. Posteriorment, en 1956 comença a experimentar amb l'abstracció. En 1957 després de la fundació de El Paso, comença una etapa adscrita a l'informalisme matèric.

Als primers seixanta s'insinua en la seua obra una gradual volta a la figuració que desemboca més endavant en la sèrie 'L'home i la ciutat', un període on la crítica i el pessimisme existencial de l'artista són expressats amb la utilització d'objectes relacionats amb una determinada visió de l'home com un subjecte esclavitzat, embolicat en el fals progrés deshumanitzador. Amb la seua pintura intenta expressar «la sòrdida realitat que envolta a l'home», va dir en el seu temps.

Aquesta visió evoluciona posteriorment en la sèrie 'Torres-Participació' i més tard en la sèrie 'Estructures', fins a 1979. A partir de la dècada dels vuitanta retorna a una abstracció de gran lirisme, plena de color i vitalitat, amb referències a paisatges, fons submarins o estels, entre altres motius. Un dels punts que criden l'atenció de la trajectòria de Juana Francés és la reflexió dels canvis entre els seus períodes artístics. Entre una etapa i una altra s'adverteix la presa de decisions, probablement molt meditades, que anunciaven els canvis que després es desenvolupava en diferents sèries.

Resulta una missió quasi impossible, en la majoria dels casos, saber els motius que porten a enaltir o baixar als inferns a molts artistes. Amb Juana Francés també succeeix, encara que Molins aporta en la seua tesi un motiu, potser el més aproximat, que s'acosta més a la vida i la societat que a l'expressió artística en origen. «Un dels prejudicis que han perseguit a Juana Francés i que ha funcionat com a valoració de la seua obra dins de la història de l'art contemporani espanyol és la dependència expositiva de la seua parella, Pablo Serrano. El fet d'haver-se emparellat amb un artista ja amb renom internacional, i setze anys major que ella, ha pesat com una llosa perquè en moltes ocasions s'hi ha infravalorat la qualitat de l'obra de Juana Francés».

La seua obra, no obstant açò, s'ha exposat pels museus més importants d'Amèrica i Europa com el Museu d'Art Modern de la Vila de París, la Fundació Calouste Gulbenkian de Lisboa, la Brown University de Providence, Rhode Island, la Tate Gallery de Londres o el Museu Guggenheim de Nova York.

Va morir a Madrid, l'any 1990 i el seu llegat artístic quedà dividit en quatre parts, una per a la Fundació Pablo Serrano de Saragossa, una altra per al Museu d'Art del Segle XX de l'Assegurada d'Alacant (avui el MACA), una altra per a l'IVAM de València i, finalment, una altra part per al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid.