Amb el professor Saragossà

El senyor Trenzano volia, entre altres coses, que «este» i «quint», (que usa l'Acadèmia en el seu model) foren «aquest» i «cinqué», com fa el model català; o que la tercera flexió verbal (descobrix, patix, exprimix, forma regular que diem els valencians des de final del segle XV) fora «eix» (descobreix, pateix exprimeix...). ¡Quina manera de complicar-se i complicar-nos la vida!. Clar que la seua idea final, com la del seu mentor, el conseller Vicent Marzà, resten fora de dubtes, perquè s'ha manifestat claríssimament en més d'una ocasió: la idea dels països catalans, per la qual treballen.

Acostantant-se als criteris de l'Institut d'Estudis Catalans, la Conselleria d'Educació de Marzà questionava l'AVL, sobretot una de les finalitats per què s'havia creat: impedir la supeditació del model lingüístic valencià als partits polítics. Però, al cap d'un any d'estar Compromís en el Govern de la Generalitat (en el 2016) va contra eixa finalitat tan positiva que tenia l'Acadèmia. És Compromís qui ho fa en el 2016. Però ells treballen per la «unitat de la llengua», una «unitat» que amaga la supeditació del valencià al model català. Ben mirat, per a eixa ideología l'Acadèmia sobra: n'hi ha prou tenint les universitats i l'Intitut d'Estudis Catalana. ¡I que podent ser senyors hajam de ser vasalls del nord!

Estem davant d'una ideologia política que dividix els valencians i dificulta la convivència entre nosaltres, i contribuïx a enfrontar el poble valencià i el poble català, allà on hauria d'haver unió i solidaritat entre els valencians, i una relació de coordinació entre els valencians i els catalans. A això, malauradament, es dediquen alguns, en lloc de treballar per a que hi haja adhesió entre els valencians i pau social.

Cobra actualitat el tema descrit quan lligc fa poc un article del meu amic el filòleg, professor jubilat de la UV i membre de l'AVL, Abelard Saragossà, que assenyala que, en el camp de la normativa lingüística, per a passar dels tres models actuals (el de l'Acadèmia, el de les universitats i el de la RACV) i avançar cap a un únic model valencià, convindria proposar mitjans (com ara «buscar criteris integradors») i fer investigacions sobre temes concrets en els que hi hagen divergències entre els tres models dits.

Diu l'admirat Saragossà, un home de trellat (que no de seny) que la transversalitat demana que les investigacions que propugna tinguen en compte com parlem majoritàriament els valencians. Eixa actitud separa de l'essencialisme i l'elitisme i acosta a l'humanisme -cosa que propugnava Manuel Sanchis Guarner-; a més ajuda a evitar que el model lingüístic es separe innecessàriament del valencià viu i de la identitat valenciana (la qual, sense cap dubte, els valencians sentim davant del valencià que parlem, i no percebem ben majoritàriament en el valencià de Marzà i Trenzano). Tal com diu Saragossà, en un idioma marginat socialment com és el nostre, un model lingüístic només té sentit quan, a més de ser identificador i asimilable, els parlants el fan seu i el practiquen en la comunicació pública i diària. Una norma que els parlants eviten convida a preguntar-se si és una norma errònia.

Davant d'eixes idees tan simples i tan naturals, he pensat en aquella decisió de l'AVL d'escriure València, allà on tots els valencians, de punta a punta (de Vinaròs pel nord a Crevillent pel sud) diem Valéncia. ¿No és cert que el primer criteri internacional per a fixar un topònim és seguir la pronunciació dels seus usuaris (ara, els valencians)?

Per a caminar cap als objectius a que Abelard Saragossà se referix en el seu article citat (transversalitat, un únic model i superar la fractura social pel valencià), llança la idea que la Diputació de «València» oferixca als investigadors la seua col·lecció «Biblioteca de Filologia» de la Institució Alfons el Magnànim (en la qual no s'ha publicat cap obra des de fa vora sixanta anys). És una magnífica idea. En eixa col·lecció, seguix apuntant, cada obra hauria d'investigar alguns dels temes divergents entre els tres models dits: 1) indagar d'on ve cada opció; 2) explicar quina és coherent amb les estructures lingüístiques del valencià, i quina no ho és; i 3) mostrar els avantatges de cada opció (si en té) i els inconveneints (si en comporta).

Abelard Saragossà ha encertat, i ara solament falta que actúen els polítics, que deuen ser valents, que deuen ser i sentir-se valencians; uns polítics que haurien de voler incrementar el sentit comú en la normativa lingüística valenciana.