El carrer era casi un mercat

Al mercat anaven prou llauradors ben de matí -ans de possar-se a treballar en l'horta- i deixaven en la parà de la dòna productes ben fresquets, recén collits. No creec que hui en dia això ho facen molts perque pocs agricultors, hui, planten de tot.

Mercat Vell que yo el tenia prop de ma casa -yo vivia en el carrer de Sant Roc- i el creuava quan anava a l'escola pública -carrer Pujà de l'ermita-, i, després a l'escola de Don Joan -excelent Mestre-, qui igual te donava classe de francés que de llatí o matemàtiques, puix era pedagoc de grans coneiximents.

Mercat tranquil, excepte els dillunsos, que era quan venien venedors de fora que te duyen sabates, teixits, llanes, gallines, ànets, titots, conills, i molt se venia, com pardalets perque, adés, per les cases hi havia gàvies per l'andana, entrada o menjador, ya que se solia envixcar per l'octubre quan el temps refrescava. També, allí, se venien rellonges -que dien que venien de Suissa i, a lo millor, els havien fet en Catarroja- i botelletes màgiques que unes te llevaven els cucs de la panja, les atres te feen dormir tranquil i les més famoses, les que tenien la virtut de fer créixer -dins d'un bon temps- el monyo a qui tenia pelat el cap com una bola de billar. Mercat que ara no sé si se fa, puix són 50 anys els que deixí de viure allí, pero que el recorde encara ben viu davant de la Farmacia Fortea, casa de don Manuel Palau, barberia de Tomàs, carniceries de Trenco i Leonor, drogueria de Vicente, casa Angeleta, botigueta que te venia lo mateix oli que café, dacsa per a les gallines, que alpiste per als pardalets.