Una llança pel canvi en el currículum educatiu
Les universitats públiques valencianes (els equips dirigents) no creuen en Valéncia ni en el valencià. Tampoc, o poca cosa, els grans partits
Se recordarà que en les darreres Proves d'Accés a l'Universitat (juny de 2025), uns 24.000 estudiants de la Comunitat Valenciana foren torejats ... en bloc en l'examen denominat de «Valencià: Llengua i Literatura»; o siga, no de llengua i literatura valencianes, sino de les septentrionals. Un "reality show" que, prenent per rehens a vintiquatremil estudiants, els feu respondre a un menú teòric merament català i a un empaig de formes barcelonines de l'escritora del règim, la Rodoreda, que anaven del «soc maca» al «pateixo», «mani», «camini», «vingui», «digui», etc.; tan de Valéncia que espantarien al mateix Ausiàs March. Ignore si els responsables de la Conselleria d'Educació varen posar el crit en el cel. Sí la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que emeté un comunicat contundent.
Publicidad
Si els valencians volem seguir sent i existint, haurem de ser conscients de les causes que nos han dut ad esta degradació, imposta dia a dia per una nomenklatura al servici del totalitarisme catalaniste i del seu anexionisme patològic sobre Valéncia. Evidentment, les universitats públiques valencianes (els equips dirigents) no creuen en Valéncia ni en el valencià. Tampoc, o poca cosa, els grans partits que han escrit el currículum escolar. U dels dos, de forma pública, puix se declara pancatalaniste militant ya en el «Manifest» de 1977, i en sa denominació: «del País Valencià». Ademés, no desaprofita ocasió per a corroborar-ho (verbigràcia, la senyora Morant vol que nos sentim parlants de «català», i els seus amics fan lo impossible per a soterrar el valencià, últimament en Europa). Ítem, algun atre partit molt compromés els supera, inclús, en eixa religió.
Notem que, en el fondo, les raons són les mateixes per les que Valéncia té un Consell Valencià de Cultura, una Acadèmia Valenciana de la Llengua i una assignatura en el nom al revés, «Valencià: Llengua i Literatura»; pero no un Consell de Cultura Valenciana, una Acadèmia de la Llengua Valenciana i una «Llengua i Literatura Valencianes». És este un dèficit existencial que arrastrem pesadament els valencians. O que hem decidit patir per falta de corage.
Tal volta siga esta (o no) la gota que ha colmat el got, pero els responsables educatius han decidit introduir alguns canvis garantistes en el currículum del Bachillerat, sobre tot en matèries com ara «Valencià», bàsiques per a la supervivència de la nostra identitat cultural. És una gran decisió, una ocasió d'or per a demostrar que se creu en lo que tant se repetix: les famoses «senyes d'identitat»; i per a acabar en charlotades anticulturals com la de les PAU 2025, impròpies d'una societat civilisada.
Publicidad
Ara be, si, segons les poques informacions a que tenim accés, la millora se reduïx a «priorisar» els autors «valencians» sobre els que no ho són i se posa com a eixemple que Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés són «valencians» pero la Rodoreda, etc. «catalans», i ademés se permet incloure'n atres «del domini» (una expressió hipòcrita que nos colectivisa per decret en un sac que va del Rosselló al Baix Segura), estem fent un pa com unes coques; una digna de Lampedusa: «que tot canvie per a que no canvie res». Fuster, valencià de naiximent, diu ser un català de Valéncia i ha acumulat el major número de desficacis històrics sobre Valéncia i els valencians mai oïts fins ara. Estellés, de Burjassot, és un poeta mediocre i desconegut fòra del circuït dels que ell proclamava «països catalans». La megaglorificació d'estes figures és arbitrària i tendenciosa, sobre tot pel silenci de cementeri que les acompanya respecte a l'atra Valéncia. Molts valencians no nos sentim concernits ni representats per elles.
Front a açò, una pléyade d'escritors (poetes, prosistes, dramaturcs) de distintes tonalitats i valors, pero valencians sense estridències, dels que no vaig a fer la llista. No acabaríem. Repasse's la monumental Bibliografia de la Lengua Valenciana de Ribelles Comín no més per al s. XIX: més de 1.800 ítems catalogats en obres i testimonis literaris. Dels sigles XX i XXI, preferixc no dir noms, per a no deixar-ne en el tinter.
Publicidad
En definitiva, si els canvis curriculars són sincers i operatius i no una joguina com la descrita per a deixar les coses com estan -de malament-, s'haurà fet una gran, grandíssima obra. Les futures generacions l'agrairan.
Suscríbete a Las Provincias al mejor precio
¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión