Albares, persona 'non grata'

¿Cóm es pot entendre? Puix considerant el seu desconeiximent total de l'història i realitat social de la nostra llengua, junt en una falta total d'escrúpuls en el seu atac i espoli cultural al poble valencià, només per a intentar novament servir als seus amos, el règim sanchiste i els grups pancatalanistes que el sostenen.

No va ser un làpsus ni un descuit inocent. Fon, més be, la confirmació d'un despreci repetit, d'una mirada que insistix en subsumir lo valencià dins d'un relat alié, en diluir la nostra llengua en un mapa que no li correspon. I, mentrestant, millons de valencians assistim ad este borrat en l'indignació de qui veu qüestionada la seua pròpia dignitat.

Esta forma d'atacar, de minusvalorar i de fagocitar el nostre patrimoni immaterial, demostrant tal despreci als valencians, no li pot eixir debades ni ad ell ni al sanchisme ni al PSOE-PSPV, ni als catalanistes, tampoc als seus vassalls en la nostra terra.

El periodiste, Carlos Alsina, insistí, preguntà i repreguntà. El ministre, llunt de rectificar, es va reafirmar. I eixa negativa obstinada es va convertir en ofensa i ultrage: negar el valencià no és solament negar una llengua; és negar a un poble sancer, la seua memòria i la seua veu.

Davant d'est insultant fet no valen excuses diplomàtiques ni rectificacions d'última hora. El dany no és sol semàntic, és simbòlic. Quan un ministre del Govern d'Espanya decidix quí existix i quí no en el mapa de les llengües oficials, està traçant fronteres de dignitat. I si se nega el valencià se nos nega als valencians, se nos expulsa d'eixe reconeiximent. Ademés de negar la veritat històrica d'una realitat llingüística i lliterària centenària en llengua valenciana, en un sigle d'or i calcigar els drets fonamentals i la nostra autonomia com a poble que va dir i manté la seua identitat llingüística cooficial en l'idioma valencià.

Per això, en tota la serenitat que dona la raó, és precís afirmar lo evident: José Manuel Albares ha perdut el dret a ser rebut en respecte en esta terra. Les seues paraules el convertixen en un hoste indesijat, en una persona «non grata» en la Comunitat Valenciana.

El seu paper institucional l'obliga a respectar les lleis i els principis democràtics, també els dels valencians, respectant i complint la Constitució Espanyola, que en l'articul 3.2, establix que correspon, únicament, als Estatuts d'Autonomia reconéixer l'oficialitat d'una llengua i fixar la seua denominació i, l'Estatut Valencià en el seu artícul 6 declara, inequívocament, que la llengua pròpia de la Comunitat és el valencià.

Lo més llamentable d'est atac, per tractar-se d'un personage tan jocós i despreciable, no són les seues paraules o el seu silenci, el seu despreci a la llengua valenciana, sino la complicitat dels polítics valencians del PSPV i Compromís.

O l'inexplicable i reprobable actitut d'institucions com la AVL, en teoria al servici del valencià, que tal i com diu l'artícul 3 de la seua pròpia llei de creació és l'institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l'idioma valencià, ademés de velar pel valencià. Si no diuen res quan es nega l'existència del valencià, ¿per a que volem ad estos cars farsants?

Me pregunte també a ón estan els firmants del manifest en defensa de la AVL i per la defensa del valencià, ¿existix major contradicció i engany?, ¿per qué callen ara? Puix, perque ells, com Albares, solament defenen el català. Ells escriuen i velen pel català i solament utilisen el nom de valencià per a confondre al nostre poble i seguir en el seu procés d'engany, d'aniquilació i traïció a la llengua valenciana en favor del català. Són escritors catalans, que duen anys escrivint en català, ensenyant el català, adoctrinant en les nostres escoles, instituts i universitats i fent proselitisme pel catalanisme i la destrucció del valencià i la valenciania, igual que el sanchisme i Albares.

Perque la llengua valenciana no se suplica, es defén. Perque la dignitat d'un poble no es negocia, s'afirma. I perque ningú, ni tan sols un ministre, està per damunt de la memòria, la veu i l'identitat dels qui, generació darrere generació, denominaren sempre a la nostra llengua pel seu nom: VALENCIÀ.