El Halley, 100 anys des de la fi del món

El autor recuerda el paso del cometa Halley junto a la Tierra, hace ahora cien años, cuando muchos hombres pensaron que había llegado el fin del mundo. Marco señala que sólo la ciencia puede evitar este tipo de histerias colectivas

ENRIC MARCODEPARTAMENT D'ASTRONOMIA I ASTROFÍSICA DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
El Halley, 100 anys des de la fi del món

Sembla que l'asteroide Apophis passarà fregant la Terra el 13 d'abril de 2029. Aquest objecte d'uns 300 metres de diàmetre tornarà el 2036, però amb una moderada probabilitat que caiga al mar i es produïsca un enorme tsunami.

El passat 19 d'abril el radiotelescopi d'Arecibo estudià detingudament l'asteroide 2005 YU55 quan passà ben prop de la Lluna. Si en les estrelles es crearen els elements químics bàsics que permeteren la formació de la vida als oceans primitius terrestres, del cel pot vindre també l'amenaça de la destrucció.

La nit del 18 al 19 de maig de 1910 poca gent va dormir als seus llits. Encara que Europa Occidental estava coberta per una capa de núvols i va arribar a ploure en alguns llocs, molts esperaven l'arribada de la fi del món des dels carrers i terrats perquè, segons deien, un gas mortal cobriria tota l'atmosfera de la Terra. I el culpable era el cometa Halley.

L'astronomia, que tradicionalment s'havia ocupat de mesurar la posició dels astres en el cel, es transformà radicalment a finals del segle XIX en una ciència física que tractava de conéixer la composició dels cossos celestes, principalment amb l'ús de l'espectroscòpia. Així per exemple, l'astrònom valencià Josep Joaquim Landerer des del seu observatori a Tortosa, analitzà la llum de les aurores boreals, del Sol i de la Lluna, per conéixer-ne la composició.

L'any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l'òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l'Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d'aquest gas era un clar motiu de preocupació.

La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l'eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l'atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.

El negoci afavorit pels perills

La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d'oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel.lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.

El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l'amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l'Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l'arribada del cometa. Els amics se'n burlaren, però l'endemà el trobaren penjat. Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l'ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l'orient.

L'any 1986 el Halley tornà a visitar-nos. La sonda europea Giotto va aconseguir la primera imatge del seu nucli que té quinze km de llarg per huit d'ample. Està compost principalment de diversos gels d'aigua, de diòxid de carboni i d'amoníac mesclat amb gran quantitat de pols. En aproximar-se al Sol, aquests gels es converteixen en vapor, formant la cabellera i la cua.

Fa ara 100 anys, molts pensaven que havia arribat la seua darrera hora, però el pas del Halley no va suposar el final de la humanitat. D'aquesta experiència en podem traure profit. Només amb la ciència ens podrem protegir de la caiguda d'asteroides o de l'escalfament global. I a més, front a un perill per al planeta, una bona política de comunicació de la ciència és essencial per a evitar histèries col.lectives o manipulacions per interessos particulars.

L'amenaça que ve de l'espai sempre estarà present. Ja va ser determinant amb l'extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d'anys i ho és ara, ja que és possible la caiguda d'un asteroide en un futur pròxim. Per a evitar-ho s'han posat en marxa programes de busca i catalogació d'objectes potencialment perillosos per a la Terra i, en concret l'Agència Espacial Europea (ESA) enviarà el 2015 la sonda Proba-IP a l'asteroide Apophis per estudiar-lo detingudament durant un any i conéixer millor la seua trajectòria.