¡Vixca Valéncia!

Sorprén que la mateixa prensa que mai ha dit ni chut ni carabassut sobre l'inaudit fet que l'Acadèmia Catalenciana de la llengua (autoritari ent per a establir com norma lo abnormal) siga el resultat d'un chantage polític del molt «impunable» ex-president Pujol de la Comunitat catalana, eixa mateixa prensa que hui seguix ben callaeta davant l'infàmia de decenis de segregació llingual contra valencià -i castellà- parlants, ara s'haja interessat per un detallet ortogràfic: la presència del valencià «vixca» en lloc del català «visca» ('estràbica - garcha' en valencià) baix l'únic, rònec i ridícul argument que la veu «no és normativa», o siga: no és paraula catalana, que, com ací be sabem, és lo que cínicament significa «normatiu» per a l'acadèmia pujolera, eixa sucursal ben pagà i políticament blindada per a reprimir qualsevol evidència del «fet diferencial» de la llengua valenciana, tan enujós per als plans expansionistes de l'ultra-regionalisme català: hui Valéncia, demà Europa, despusdemà... die ganze Welt! (= ¡el món sancer!). Pero Valéncia encà resistix, perque la raó moral (tan òbvia com perseguida pels anexionistes) i la científica (tan perentòria com obstaculisà) estan del seu costat. Resistim, resistírem, resistirem.

Per a escomençar, «vixca» en 'X' és forma en tot a favor: popular, patrimonial, tradicional, culta, etimológica. Tal és ausades la pronunciació majoritària en les parles valencianes; present ya, per eixemple, en les 'Elegàncies' (ocasionalment molt poc elegants) d'Esteve (1489, 323: «si vols que vixcha»), Martorell (1490, capítul 448: «Uixca lo bena uenturat capita»), el 'Sant Vicent' de Pereç (1510,67: «adaquest infant mort que reuixca»), la 'Rondalla de Rondalles' (1776, 17: «bastant pera que vixca»), els 'Tipos' de Martí (1906, 10: «¡Vixca la Pepa!» i... en el lletriste de l'himne regional de Valéncia, Maximilià Thous («que vixca ella en casa»). Abans, en el doscents, la pauta escriturària era una atra:«entraven e exien» diu el llibre de cort de Valéncia en 1280, lo que òbviamente no implica que la gent diguera /eksien/ o diguera /eksemple/ quan escrivien «exemple» i similars.

Fonològicament n'hi han poquets processos més comuns que la palatalisació d'una consonant per una vocal palatal contigua, sobretot per /i/. Per això, tots el parlants d'alguna llengua romànica diem «cent - cento - cien...» sense conservar l'original /k/ del llatí «centum», llevat d'alguns sarts que encara diuen /kentu/. Que un nou fonema,

inexistent en llatí i representat en valencià per '(I)X', apareguera en moltes llengües romàniques constituïx un fenomen banalíssim i «mutatis mutandis» documentat per tot arreu. Ara be, una de les tantíssimes diferències entre valencià i català és que el valencià necessita d'eixa veïna /i/ per a obtindre la fricativa postalveolar, circunstància compartida en molts parlars aragonesos, que conseqüentment en inicial

han d'afegir-ne una vocal, fet documentat per part valenciana des de 1224 («villam de Exivert») i per l'aragonesa lo manco des de 1166. Sense vocal protètica, el valencià transformarà la fricativa en africada: «Chivert». En canvi, fa segles que balears i catalans pronuncien el nou fonema cómodament en inicial i en qualsevol atra posició («caixa») sense cap /i/ adventícia. En el grup corresponent etimològicament a una seqüència llatina /isk/ el català neutralisà la sibilant en alveolar («visca») i el valencià en postalveolar («vixca») ¿Algun problema, chato? Etimològicament la forma valenciana és inclús més defenible. El català diu «pateix» i la < I > ahí li servix simplement per a evitar dir /pateks/. El valencià pot prescindir de /e/ pero no de /i/: «patix». Ara be, per a 'patixc' el català diu «pateixo» en < X >, no en /s/. És el valencià el que ha mantingut en «vixca» el sò original. El tesor dels parlars aragonesos confirma la patrimonialitat de la solució valenciana. El benasqués presenta doblets com ara «coneixo - coneixco» o «pateixo - pateixco», homologables al català «coneixo» pero valencià «conec», al català «pateixo» pero valencià «patixc». En breu, es tracta d'una característica valencianíssima que mos ha acompanyat des dels albors de la llengua, característica impossible d'amagar pels suplantallengües i necessària, per eixemple, per a compendre com el llatí «odiu-» 'odi', en el valencià antic «oi», generà provablement per mig d'un plural el valencià «oix» i no «ois».

Anem anant, anem avant: «Valéncia» i «vixca», dos passets simbòlics, pero queden molts encara per acaminar...