Pecant i culpant

En els darrers 50 anys, revisant retalls del diari, notem cóm nos dugueren, en oportunitat d'alenar, a sospesar sobre la diglòsia imposta contra el valencià, llengua que cap natural o veí de la nostra terra devem discutir, quan gojà del màxim esplendor i arribà a total plenitut en els sigles XIV i XV; ans que les atres hispanes i en més llustre lliterari que les veïnes. I seguixen fent de manco, destorbant-li concreció a l'Idioma Valencià de l'Estatut. Alteraren la normalisació com llengua viva i pròpia que, a pesar de la prohibició del 1707, mai deixà de ser escrita i des de la renaixença, conta en figures com les de Fullana: Ell fon qui nos dotà de gramàtica, vocabulari, etc. i tingué Càtedra de Llengua Valenciana en l'Universitat. Ara se nos borra i desdibuixa. És cosa d'un grup que van campant ací, detentant figura d'intelectuals, pero actuant com una màfia, al servici egoiste d'expansió, contra Valéncia i Espanya. Nos ancoren en supremacia catalina, descalificant i tractant de vulgar al parlant que no conseguixen adoctrinar. Empesten en les escoles. Contra el destrellat, gojant hui una llengua actualisada, ben valorada com la nostra, sense dubte també en internet, lo normal és rebujar-los, havent voluntat identitària, valenciana, no forana. Pequen de poquea mercenària, acusant al valencià com secessioniste, trencador, indigne... Fan descàrrega de sa mala consciència, perque són ells qui venen a incordiar, posant inclús nom a batalles que nos crearen i ara atien, pecant i fent-nos reus de la culpa seua.