Les Normes d'El Puig no són acientífiques

Per a escomençar, convé recordar que les normes prescriptives no són una ciència, sino una convenció. Les normes ortogràfiques no deriven de lleis universals sino d'acorts colectius que cristalisaren en un moment determinat per decisió d'una autoritat llingüística o política, casi sempre influïda per factors ideològics, identitaris i polítics. Si les Normes d'El Puig són «acientífiques», en eixe cas totes ho són. Acceptar que estes normes no tenen llegitimitat per no ser científiques implica aplicar el mateix criteri a qualsevol atre sistema normatiu, incloses les Bases de Castelló -fonament de l'actual normativa oficial de la AVL-. Estes tampoc són científiques en sentit estricte: són el resultat d'un proyecte d'estandardisació en objectius unificadors i, en molts casos, centralisadors, emmarcats en contexts polítics molt concrets.

Cal preguntar-se per qué s'acusa de acientificitat únicament al model que defén la singularitat valenciana, i no al model de la AVL, que sol impondre una visió catalanocèntrica de la llengua (encara que, en honor a la veritat, dins de la AVL també n´hi han acadèmics que defenen el respecte i l'acceptació de la llengua valenciana sense subordinació ni estigmatisació). La AVL reconeix en els seus escrits que u dels seus objectius és la convergència en atres territoris que compartixen la mateixa llengua (me pregunte el revol que s'armaria en els círculs acadèmics si algú s'atrevira a dir que l'objectiu de les normes de la RAE és que els hispanoamericans obliden les seues varietats llingüístiques per a convergir en el castellà peninsular). La resposta és senzilla: perque la crítica no és llingüística, sino ideològica. Se presenta com a neutral i científica, pero és una forma de desllegitimar una concepció alternativa del valencià.

Més encara, resulta paradòxic que s'ataque des d'un supost rigor científic a un model que accepta i normalisa fenòmens llingüístics d'us comú entre els valenciaparlants, com l'us de la preposició «en» (com a equivalent de la preposició castellanana «con», arròs en fesols i naps), la «a personal» com a marcador d'objecte directe (e.g., Veig a les estudiants), o el pronom «lo» neutre (e.g., Lo nostre). Este model és més descriptiu -encara que no és totalment descriptiu, com ocorre en qualsevol norma- i té un major grau d'adequació a la parla real. Des d'una perspectiva llingüística, un sistema aixina no deuria de ser objecte de tants atacs; des d'una perspectiva política, per supost, el terreny canvia: ya sabem que la política atén, en freqüència, més als sentiments que a les raons.

Potser ad alguns els agradaria que el valencià no usara el futur de provabilitat (-¿A on està Toni? -Estarà en casa), ni la perífrasis «tindre que», o que els valencians pronunciaren «Valéncia» com a «València»; no obstant, fer llingüística no consistix en seleccionar i publicar únicament allò que resulta convenient o favorable per a determinats grups de poder. Molt al contrari, l'essència mateixa de l'investigació llingüística radica en la busca honesta del coneiximent, inclús quan els resultats qüestionen ideologies dominants, revelen desigualtats o incomoden ad alguns. La llabor del llingüiste no és complaure, sino evidenciar; no és silenciar lo conflictiu, sino donar veu a les realitats llingüístiques que han segut ignorades, manipulades o marginades.

El rebuig frontal a les Normes d'El Puig no és una qüestió llingüística, sino una disputa simbòlica pel control del relat identitari. L'existència de dos sistemes normatius reflectix l'existència de dos proyectes de llengua i de comunitat: u que assumix el valencià com a part subsidiària d'un sistema llingüístic català, i un atre que el reivindica com a llengua diferenciada -encara que emparentada-, en dret a la seua pròpia estandardisació.

Considerar «acientífiques» les Normes d'El Puig no solament és inexacte; és una maniobra per a presentar com a irracional lo que és simplement distint. És convertir una opció llegítima d'estandardisació en una anomalia i, en això, reduir el marge d'autogovern llingüístic d'una comunitat.

Potser ha aplegat el moment de deixar de desautorisar les alternatives en arguments disfrassats de ciència. La convivència de dos models -com ocorre en atres llengües del món- no és un síntoma de caos, sino de diversitat. Reconéixer la pluralitat normativa no és dividir; és respectar la diversitat d'una comunitat que vol seguir parlant valencià... a la seua manera.