El truc internacional

Provablement, l'inquietant auge dels líders autoritaris i antisistema que proliferen com les setes vinga propiciat pel cansament que produïx l'habitual teatret fictici de bones paraules, cares alegres i avorrits discursos de llocs comuns dels nostres blanets i benquedes governants tradicionals, que amaguen fondes punyalades per darrere o, lo que és pijor, l'inoperància governativa més absoluta. L'Europa democràtica, en la superioritat moral que s'autopresupon i la comoditat del paraigües nortamericà, s'ha mogut durant décades entre la mala consciència d'haver comandat imperis colonials poc edificants, i el complex d'inferioritat de no haver pogut defendre's a soles de règims totalitaris com el de Hitler primer, i el de Stalin i successors a continuació. Convé recordar que la OTAN se creà perque Europa no pogué salvar-se de Hitler fins que Estats Units entrà en la Segona Guerra Mundial en 1941, i perque una volta finalisada, l'Unió Soviètica, aliada dels nortamericans en la guerra, construí un 'teló d'acer' i un 'mur de Berlin' que ara pareix no recordar ningú. Parlar de que Rússia hauria pogut entrar també en la OTAN com ho feren Polònia o Romania, una volta caigudes les dictadures comunistes de l'Est i raonablement escampats els valors democràtics (igual que entraren en Eurovisió; que em perdonen la frivolitat), és parlar d'una ucronia emocionant de quan tots teníem clar, com Ciceró, que 'és preferible una mala pau que una bona guerra'. I ara, en un 'germà major' estatunidenc que ha perdut la chaveta, Von der Leyen diu, com Vegeci (tot estava inventat pels romans) que 'si volem la pau, preparem la guerra'... pero en huits i nous, i cartes que no lliguen. Que Deu nos pille confessats.