Salvem la mona de Pasqua

Sense desmeréixer a la paella, la mona és una de les nostres tradicions gastronòmiques més antigues i identificatives, transversal del Sénia fins al Segura. Ya provinga de 'munda', 'panera plena de pastiços i coques que ofrenaven en abril els romans a Ceres', o de l'àrap 'mu'na', 'recapte o quemenjar', la mona afona les seues raïls en lo més fondo de l'història. En les 'Trobes en llaors de la Verge Maria' (1474) ya trobem una referència: "ara paschau ab Deu la dolça mona", en un vers de Francesc de Castellví. Lluís Galiana, en la 'Rondalla de rondalles' (1769) posava a un personage «pensant en la mona de Pasqua»; i el 'Diccionario de la lengua castellana' de la RAE de 1734 definia clarament la mona: «Llaman en Valencia y Murcia la torta ò rosca que se cuece en el horno, con huevos puestos en ella en cáscara, por Pascua de flores, que en otras partes llaman Hornazo». Martí Gadea, en el seu mític 'Encisam de totes herbes' (1891), fea resenya d'esta cançoneta: «Una mona de vint ous ma auela hui mos ha fet, i vol que anem el dijous a menjar-se-la al riuet». La presència dels ous durs, potser com a reminiscència d'uns temps antics en que, en el dejú de Quaresma i com a producte animal, tampoc podien menjar-se (i còure'ls era la millor manera de conservar-los fins al Dumenge de Resurrecció), és una constant indiscutible que els que encara estem en la quarantena hem aplegat a experimentar en primera persona. Que els chiquets de hui en dia ya no s'esclafen l'ou bollit en el front com manen els cànons de la vida («Ací em pica, ací em cou, ¡i ací et trenque l'ou!») nos pareix tan greu com voler posar choriç en la paella. Bo estarà; pero no és paella. He dit.