Naufraga la llengua

Despuix d'alarmar-se perque la majoria dels jóvens de la capital ya no sabien parlar valencià, Ernest remarcava el paper clau que la societat Lo Rat Penat havia tengut en la recuperació de l'ensenyança del nostre idioma en les escoles municipals de la ciutat, promoguda per l'alcalde Miquel Ramon Izquierdo i autorisada eixe mateix 1975 pel Ministeri d'Educació. Una acció en la que es deixa entrevore que «uns atres» (referint-se a certs sectors catalanistes de la societat valenciana que escomençaven a proliferar) volien posar-se una medalla que només corresponia a l'entitat ratpenatista. «¡Valencià!, com es diu i deu de dir-se, nom que intenten llevar-li els renegats», escrivia profèticament Peris-Celda en el llibret de Na Jordana; i és que en 1975 la llavor de la discòrdia ya havia segut forasterament implantada.

Peris-Celda, com tants atres escritors valencians de tots els temps, orgullosos de dir-se valencians i de dir valenciana a la seua llengua, mai seran estudiats en l'escola. Els chiquets que en 1975 encara no havien naixcut, eixos que Ernest imaginava que recuperarien l'història, la personalitat i la llengua gràcies a una escola en llengua valenciana, en 2025 han d'estudiar a la catalana Mercè Rodoreda, el «assaig català», la «poesia catalana» o el temps verbal de la forma «digui» si volen aprovar l'examen de «valencià» de les proves d'accés a l'universitat. Mentres, els polítics se posaran de perfil, i tornaran a proclamar que llevaran les subvencions a les entitats «catalanistes», sense donar-se conte (o lo que és pijor: sent perfectament conscients) de que els «països catalans» no es construïxen en la junta de govern de ACPV, sino en l'imposició, a generacions de valencians, del temari aberrant d'una assignatura, la de «valencià», que no ha variat ni una coma des de 1982. ¿Escomencem per lo realment important, senyor Rovira?