Deu, en paraula valenciana

Si en 382 la llengua 'vulgar' (la del 'vulgus', la del poble) era el llatí (i d'ahí lo de 'Vulgata'), mil anys més tart eixa mateixa llengua llatina era un idioma erudit, perfectament fixat gramaticalment, pero mort i desconegut per a l'immensa majoria de les persones. I per això mateix, escomençaren a aparéixer múltiples traduccions a les llengües vives del moment, per a fer més entenedor el text bíblic als creents; entre les que destaca la que Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent, dugué a terme en 1478 des del text llatí a la llengua valenciana.

L'impuls a l'us de les llengües vernàcules en la llitúrgia per part del Concili Vaticà II i l'aparició de la 'Nova Vulgata' en 1979, promulgada per Joan Pau II, unit a la reivindicació valencianista que amerava la nostra terra, motivà l'aparició, en 1984, d'una nova i excelent traducció a l'idioma valencià (en normativa de la RACV) dels Quatre Evangelis, duta a terme per Josep Almiñana i Lluís Alcon, baix els auspicis de la societat Amunt el Cor. Un text aprovat per la Conferència Episcopal que s'agotaria en pocs mesos i estimularia l'eixida d'una segona remesa: 12.600 eixemplars, en conjunt, d'una magna obra que, ara, complint-se el seu quaranta aniversari, tenim el goig de complementar en atres 5.000 d'una renovada tercera edició.

Una versió ilustrada i maquetada per a ser llegida en facilitat, promoguda per Lo Rat Penat i la RACV i editada per L'Oronella, en l'ajuda de l'Ajuntament i la Diputació de Valéncia, que torna a posar a l'alcanç dels fidels valencians la paraula de Deu en un llenguage gens postiç ni ortopèdic; una llengua plenament valenciana. Afegint, ademés, un apèndix en les principals oracions del cristià en el nostre idioma, publicades en 1978 en llicència de l'arquebisbe José María García Lahiguera. Si tot estava clar en aquells anys, sempre és bon moment per a retrobar la senda perduda... i completar, més pronte que tart, la 'retraducció' de la Bíblia sancera. Perque «fe sens obres, morta és».