La ruleta del neuler

I és que ahir quan en molt poquet un chiquet se conformava -en un pirulí, una peladilla, una ronyosa, unes chufes, uns tramussos o uns cacaus- solies vore al neuler carregat en la seua cistella plena de neules i en la ruleta per a que se jugàrem unes aguiletes provant sort. El veïes sentat a la porta del cine, lo més a sovint els dumenges, a les hores de proyecció o unes hores abans, puix, ya des de la vespra s'exposaven els «quadrets», representant escenes de la película que anaven a passar. Aixina que veent les escenes u sabia de qué anava la cosa, si d'indis i de vaquers, de policies, de por o d'amor. I la veritat és que els cines, pels anys 40, sempre estaven plens; a lo manco en el meu poble que ya ne tenia tres. Be, puix, com els he dit allà que se plantava el neuler -el barquillero- en la seua ruleta i no li faltava la clientela menuda que tirava algún que atre chavo a fi de probar la dolça neula melada que tant nos agradava. Tiraves i ne podies guanyar-ne u, dos o tres o els perdies quan parava la flecha en el clau que indicava que havies perdut tots els «barquillos» que havies acumulat guanyant. I és quan pensaves i dies «aço és més difícil que traure una animeta del Purgatori». Nom de «barquillo» que se li donà per la forma de barqueta que tenia el seu mole, encara que, després, va prendre diverses formes, com les que s'empleen hui en dia per a acompanyar algún que atre gelat. Actualment, lo mateix que no veig als meus veïns vells no guipe a cap neuler pel carrer. La paraula i l'ofici de venedor ambulant de neules ha desaparegut. Com també el seu joc o rifa. Típica estampa de calendari vell per a mi, recort present, pero que no coneixen els meus nets.