I no era per sols uns moments, veïes com tot seguit -o abans, aquells que eren previsors-, t'apareixien en caneles, ciris i palmatories posant- ... los per damunt de les taules -del menjador, aparador o cuina- ya que a ningú li agradava estar a fosques. Aixina que, si hi havia un apagó -sent un poquet tart- se dia allò de «bona nit, cresol, que la llum s'apaga» i al catre que s'anava.
Clar que era normal que, després d'una guerra, alguna cosa faltara. Com no teníem pa per a dur-lo al forn a coure. Ni aigua, a voltes, t'eixia per l'aixeta, ni oli tenia la mare per a fregir unes creïlles i sopar la família.
I, també, com no teníem neveres, la carn -si se volia fer olla-, se comprava en la carniceria el mateix dia. Pero, si tenies gallines, o conills en el corral, algú d'ell perdia la vida. Si sobrava troç de carn, se deixava en la carnera, a fi de que les mosques no el contaminaren.
Vullc dir que quan la llum se n'anava pocs s'escarotaven, puix estaven acostumats. I com en el poble, ninguna casa tenia ascensor, tampoc ningú es podia quedar tancat. Si vivia en un pis, pujava per l'escala.
Solíem anar a Valéncia en tren o en autobús Si el tren se parava i no era perque corria massa i agafava pantaix, i el revisor dia que hi havia parà per a temps, o be t'esperaves contemplant els camps o voreta via caminaves fins arribar a la teua estació. Si l'autobús parava, t'esperaves a que el chófer alimentara el gasógeno i, després, sense pressa, s'arribava a les torres dels Serrans. Ningú protestava, com ara se fa, perque sabien que no els farien cas i, com coses pijors s'havien passat, muts es quedaven.
Ara, per un excés d'electricitat se para tot. Se protesta, se demanen explicacions, se vol saber quí té la culpa, s'exigen responsabilitats... Uns polítics acusen als atres pel fotut desori que causà el parò, pero millor seria que tot s'arreglara i no viure en perill de que es puga repetir siga la culpa de qui siga que, a la fi, això al ciutadà l'importa poc.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
