Quan el mestre passava llista

En dies de la posguerra, el mestre, només entrar en classe, resava una oració i fea que els alumnes la repetírem. Acte seguit, passava llista. ... Els que havien entrat a l'aula a l'escoltar el seu nom i cognom, dien «present» i quan nomenava ad algú que no estava, el silenci se fea sepulcral i el pedagoc, traquil, s'anotava l'ausència dient: «¿A on estará el dimoniet?». Encara que sospitava que rondaria per l'horta -ajudant a son pare o al yayo- arreplegant creïlles o boniatos o agafant granotes per les séquies quan éstes per tindre escasa aïgua per allí hi havia molt de fanc i també, anguiles. Aixina que per a fer peixca el chiquet entrava descalç a la séquia. Esperava dur-li a sa mare alguna cosa per a fregir-la en la paella. Clar que no li diria l'hora en qué havia fet la cacera, quan deuria estar en classe, sino a l'eixida d'ella. Pero les mares que no tenien un pel de bobes solien dir: «A vore, descalçat» I al notar que els dits dels peus tenien el color de chocolate ningú d'ells estalviava el carchot de sa mare i l'amenaça de: «Ya le ho diré a ton pare.» Pero que esta encomanda mai la fea. Perque les mares tot ho perdonen.