Geranis i carabasses

Tindre, adés, una carabassa al balcó era un orgull farder. Era com una exposició permanent, per donar un poquet d'enveja al veïnat. Allí, com he dit, solia estar, aguaitant al carrer, soportant totes les hores de sol, de fret, les pluges i els vents per a madurar més. Quasi sempre acabaven, per Nadal, és dir mig any després d'haver-les collit. S'arboraven com un blasó vert-groguenc, que anava poc a poc tornant-se rosa al pas dels dies. I no estava sols al balcó la grandota. També les hi havia de coll, que quan se secaven servien d'atifell per a tindre en elles allò que servia per a matar al cuc, que era un bon vi. Podries portar-les en la saria o dins d'un sac o d'una cistella; no hi havia cap por a que se trencaren, puix eren fortes, fines i d' aspecte preciós. Una cançoneta d'Artola Tomàs, per allà els anys 40, començava aixina: «La cançó de la carabassera / és antiga i la canten enguany, / perque diu que la gent forastera / s'ha cregut que és meló de tot l'any...» I si de meló ya sabem que la carabassa té poc, al revés, sí pot resultar que li haja eixit. Perque per molt que diguen entendre alguns si un meló o una carabassa són dolços, solament ho sap aquell que els enceta i els tasta. Ara, no les veus per balcons de poble com abans en totes les cases, pels forns i per la taula torrades, igual dolces com les bresques de mel.