Per haver vixcut en el carrer de Sant Roc de Moncada, vaig tindre per veïns un montó d'oficis vells que me ballen pel cervell ... i els tinc frescs en la memòria. Allà tenia al matalafer, a l'esquilador, al barber, a les peluqueres, al cullerer, al calciner, al correger, al ferrador, al mestre d'aixa, al cadirer, al sabater, al carboner, al forner... D'alguns d'ells ya els he parlat. Del ferrer ho vaig a fer ara, perque encara recorde el seu monocorde repic de martell picant la peça de metal que estava volent forjar. Este professional no el tenia yo en el mateix carrer pero sí molt prop i pel que yo passava per anar a casa de ma tia Carme o a l'imprenta de mon tio Antonio Casaña -tenint yo uns tretze anys- per ajudar-li. Dos ferrers hi havia en aquell carrer que donava a la via i tenia que passar si volia jugar en els meus amic d'escola que alguns eren d'Alfara.
Hòmens ben forçuts i més creatius que els ferradors (qui sols eren simples «sabaters») encara que els dos treballaven en el fornal i obrador, com en bigòrnia i tenalles de tots els tamanys -de boca ampla i boca de llop-, prop del brillant i espurnador fogó, i la seua chimenera, tovera i mancha, claus, cresol, pastera d'aigua. Allí també tenia la maça, aplanadora, mall, martells, formons, tallants, burins per a puntejar, cisalla, llima i mandrí, tornells... Totes estes ferramentes i moltes atres li fan falta més al ferrer que al ferrador per ser son treball més variat i perque, a vegades, el client no solament demanava una peça normal i corrent sino creada en certa originalitat i art.
Els dos portaven devantal de cuiro, i entre el foc i el fum, en ferro, l'un feya les ferradures -si no les tenia penjades en la paret com rastres de botifarres-, i l'atre: baldes i eixes anelles de les portes que tant nos agradaven tocar als chiquets i després escapar a córrer.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
