Forns, fornals i fornells
Com solem dir i sol ser, són moltes coses les que anem deixant en oblit i més les que mai ya trobarem. Aixina és com ... passa el temps; eixe que anava lo mateix d'a pressa ahir que hui -i que demà- pero, que, ad alguns, els pareix que va espaiet i ad atres, que corre una barbaritat. El cas és que, entre un dia i un atre, quan fa poquet era dissabte ya estem en el dijous que és com dir casi arrapant el fi de semana, per a tot seguit enllaçar l'atre cap -el dilluns-, i la seua cúa arribarà encara que tu no la crides. Vullc dir en açò, que chino-chano o corrent digueren adeu les dònes al foguer de carbó; al fornal o forja el ferrer, i al fornell, aquelles ames casa que portaven en ell la pasta feinyguda al forn.
I és que ara, quan entres en una cuina, eixe lloc pareix més be un laboratori. Està tant blanc com un espill, i per molt que veges una flameta pegada al cul del perol, ni chispes ni espurnes ballarines veus, ni fum emboirant la cuina. Per això no sé qué s'hauran fet els carboners. Hui, els forns són de gas o elèctrics, i per lo tant, ni fumen ni embruten. Aixina tu quan veus una llar, ni chispeja ni fuma, perque està allí de decor. Com també el carreter o el llaurador, prop del fornal del ferrer, escoltava, en silenci o repicant, anècdotes de qui feya carretera un dia i un atre i els relats del llaurador contant les destroces que a l'horta havien fet pluges.
També a la calfor de l'alcavor del forn, el forner, charrava en les dònes i casi sense voler s'enterava de tot lo que passava pel poble. No precissava escoltar a l'aguasil fent el bando per a saber si hi havia soterrar per la vesprada o si la peixera duya fresquets la sardina i l'aladroc. Fil per randa les seues clientes matineres li feïen conéixer totes les novetats, com elles les havien escoltat, a cau d'orella, en el mercat.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
