He tengut la sort de fruir d'un corral gran en molts arbres i una estima especial per dos d'ells en particular: l'u, ... el mandarí; l'atre, el mangraner. El primer em feya unes taronges especials que no són com les que hui te puga donar un clementí o un satsuma Royal. Aquélles, per molt que les busques pels camps i mercat, no les trobaràs. Eren fruits achatats i d'un perfum fetiller. Pero, això sí, tenien també un montó de pinyols, com penitència, per la boca i de vegades volent-los tirar se te caïa la bava o t'els tenies que tragar.
L'atre, com he dit, també, sempre, m'ha agradat moltíssim. A mi i al meu gat. Arbre que s'havia fet l'amo del corral i en el que el meu gat que yo de menut l'agafava del rabo, per a jugar i mai m'arrapava, cosa que com poden supondre ya és rar. Yo corria darrere d'ell i el molt guilopo se'n pujava arbre amunt i, allà dalt em feïa «miau» burlant-se de mi, bellugant sa coa pendulant. Allí es quedava esperant a que me cansara i parara els cepets, puix com yo acostumava agafar teuladins i ans de que s'ofegaren els nugava en una pateta un fil i jugava en ells. Després, els alliberava. Clar que això ocorria quan m'enrecordava dels cepets. Pero, per desgràcia, a voltes era «Mascarat» -el meu gat, fregacames espavilat- el que s'havia fet en el pardalet per a berenar. Crec que li agradaven els ocells igual que a mi les mangranes. Fruit que mon yayo dia que era molt falç, puix elles encara que naixen verdes coronades i monàrquiques, acaben sent per dins i fora roges. I moltes d'elles, damunt, si les deixes en l'arbre acaben rient-se de tu obrint la boca i ensenyant-te les dents.
Abdós arbres, hui, desapareguts del meu corral, perque el temps borra moltes coses o les uixa. Com fem en les palometes i parotets, pero lo que no podem fer desaparèixer són les mosques ni els mosquits per molta guerra que els fem.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
