He tengut la sort de fruir d'un corral gran en molts arbres i una estima especial per dos d'ells en particular: l'u, ... el mandarí; l'atre, el mangraner. El primer em feya unes taronges especials que no són com les que hui te puga donar un clementí o un satsuma Royal. Aquélles, per molt que les busques pels camps i mercat, no les trobaràs. Eren fruits achatats i d'un perfum fetiller. Pero, això sí, tenien també un montó de pinyols, com penitència, per la boca i de vegades volent-los tirar se te caïa la bava o t'els tenies que tragar.
L'atre, com he dit, també, sempre, m'ha agradat moltíssim. A mi i al meu gat. Arbre que s'havia fet l'amo del corral i en el que el meu gat que yo de menut l'agafava del rabo, per a jugar i mai m'arrapava, cosa que com poden supondre ya és rar. Yo corria darrere d'ell i el molt guilopo se'n pujava arbre amunt i, allà dalt em feïa «miau» burlant-se de mi, bellugant sa coa pendulant. Allí es quedava esperant a que me cansara i parara els cepets, puix com yo acostumava agafar teuladins i ans de que s'ofegaren els nugava en una pateta un fil i jugava en ells. Després, els alliberava. Clar que això ocorria quan m'enrecordava dels cepets. Pero, per desgràcia, a voltes era «Mascarat» -el meu gat, fregacames espavilat- el que s'havia fet en el pardalet per a berenar. Crec que li agradaven els ocells igual que a mi les mangranes. Fruit que mon yayo dia que era molt falç, puix elles encara que naixen verdes coronades i monàrquiques, acaben sent per dins i fora roges. I moltes d'elles, damunt, si les deixes en l'arbre acaben rient-se de tu obrint la boca i ensenyant-te les dents.
Abdós arbres, hui, desapareguts del meu corral, perque el temps borra moltes coses o les uixa. Com fem en les palometes i parotets, pero lo que no podem fer desaparèixer són les mosques ni els mosquits per molta guerra que els fem.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
Comentar es una ventaja exclusiva para suscriptores
¿Ya eres suscriptor?
Inicia sesiónNecesitas ser suscriptor para poder votar.