Els que més amiguets tenien
Encara que parega paradòxic, en el meu poble -i crec que en alguns atres també- no sempre els que eren bons chiquets, tranquils, que mai ... se barallaven per res, ni li dien a ningú en lloc del nom el seu malnom de família, eren els que gojaven de tindre més amiguets. Tot al contrari; sino els rebels, aquells que no sabies si el seu pare era veí teu o del mateix Satanàs. Eixos sempre tenien, quan volien fer partida de joc, a molts que pronte ad ells s'ajuntaven, no sé si a gust o per por a que se cabrejara el més roí de la colla. I jugaven a lo que fora: com anar a l'horta a furtar -i menjar- figues, albercocs, prunes- o nadar en la séquia, nugar-li un pot al rabo d'un gat o a un gos un coet, pegar-li foc i escapar a córrer com feen els animalets a l'escoltar el soroll del pot o l'esclafit del tro. Estos que corrien més ràpits que els mateixos chiquets quan veen aparéixer entre el taronjar al guarda rural.
Adés, també, quan eixia un chiquet al carrer en baló o pilota, baralles, tacons i cèrcols desapareixien, puix el baló tentava més per a jugar. Pilota que solia ser de les reventades -que les donava el trinqueter- i el baló d'algún afortunat que li l'havien deixat els Reis. També se jugava en una bufa de porc, corder o bedell que solia regalar el carnicer.
Pero no sols en pilotes i balons jugàvem en aquell carrer de Sant Roc que no tenia asfalt i sí molts clots, pols i cudols. També en una cabreta, o un gosset els que, a l'ensenyar-los un tros de drap, feen de bou i el chiquet de torero. Joc que nos encandilava quan mon tio Ramon nos deixava el seu gos, «Tíber», que li agradava jugar més que a nosatros. Si se li ensenyava un mocador corria per a fer-se en ell. Aixina el torejàvem i quan en una canya-fent d'espasa- el tocàvem se caïa en terra fent-se el mort i nos fea riure. Per a tindre'l content li donàvem un trocet de chocolate, de pa o un os.
Paràvem per a que s'ho menjara i, després, proseguíem la correguda de bous, nosatros i el gos.
¿Tienes una suscripción? Inicia sesión
