D'espardenyes, sabates i sabatilles

Després de portar, per ser menut, peucs, calcí espardenyes i abarques, fins que vaig prendre la comunió. I es que, per aquell temps, (80 anys ... en arrere), tots els hòmens i chiquets de poble duyen espardenyes per a tindre els peus lleugers. Els menuts per a jugar a pilota en el carrer i els hòmens per a caminar anant al seu treball. Espadenyes que les feya el mateix espardenyer que les venia i no eren vingudes ni de la Vall d'Uixò ni de Callosa llocs a on les fabricaven a millers foren d'espart o de cànem. D'ahí que se solia dir: «En Altea, chiques guapes; a Benidorm, mariners; a la Nucia, tramussos i, a Callosa, espardenyers.» També les espardenyes entren en alguns refrans com este que te diu: «Per sant Joan, agafa les espardenyes i ves al camp, si no, passaràs fam.» Aquells espardenyers se feren després sabaters, perque se venien més sabates que mai. I treballaren molt calçant a dònes i hòmens, encara que, irònicament, poques ganes li donaven al sabater per a treballar. I açò dien que era la semana d'ell: «Els dilluns són malaïts; els dimarts, festa; els dimecres, tempesta; els dijous, temporal; els divendres, mal temps; el dissabte, per un dia, no cal començar i, el dumenge, hi ha que passejar.» Acabada la guerra civil ya se veren més sabates que abans. Puix no s'anava tant al camp perque moltes fàbriques s'obriren. També els chiquets les duyen, si els pares les podien comprar.