Demà el passat es farà present

I és cosa normal. No és cap milacre que el dia de Tots Sants, el camp sant estiga ple de rams i fresques totes les ... flors, plorosos els ulls i tendres els cors. L'u de novembre era la data on fixava el calendari -per haver passat 40 dies de l'equinocci de l'autumne - que el bon temps s'havia ya acabat. Es esta jornada com un punt i a part de la nostra rutina; anella que nos crida a la porta i nos convida a obrir per vore quí o qué nos arriba. Per això anem en esta dia al cementeri. Eixe que és un jardí al que la gent rendix visita ad aquells que coneixen la pau que regala la mort, igualant a rics i pobres. Aixina i tot, com dia Montesquieu: «Quan la mort ha igualat la fortuna de tots, encara hi ha sepulcres i funerals que s'encaboten en remarcar les diferències.» Pero lo que està clar es que més que en ningún atre dia de l'any pensem paregut a lo que va dir Rabindranath Tagore: «Com un mar, al voltant de la solejada illa de la vida, la mort canta nit i dia la seua cançò sense fi.» Per això, cal viure contents el present. No entristir-nos, per res. Perque la mort és el pas postrer de la vida. I com postrer és paraula parenta de postres -final de tot i millor del menjar- no cal patir tant, abans, preocupant-nos més pel demà que pel hui. No vosté ni yo, sino en general tot lo món. Pensem en lo que va dir Winston Churchill: «Existixen tres classes de persones: les que se preocupen fins la mort, les que treballen fins morir, i les que s'aborrixen sempre.» I al remat, com dia mon yayo, no sabrem quín dels tres va tindre millor sort. Veent este cementeri i l'atre, constate en la pau que viuran els seus moradors que ya estaran gojant de la Glòria. Glòria que com va dir Balzac: «és el sol de la mort.» I ya que de cites m'estic valent recordem una de Séneca: «Eixe que tu veus que ha mort no ha fet només que avançar-te en el camí.»