De cavalls i vaquers

Recorde que als chiquets dels anys 30 i 40 els cavalls nos agradaven molt. Per això, si no ne teníem dels de veritat, per Reis, ... els solíem demanar. Puix els veïem pel carrer. D'ells parlaven els majors; el llaurador a la porta de casa, en el café o en taller del ferrador, anant de visita al menescal, al correger o al mestre d'aixa. Els uns per posar-los sabates noves al rocí, els atres, per canviar la roda que ya tenia radis badats o per comprar nou cabeçó; el cas és que, pel meu carrer pareixia que casi tots els dies foren festa de Sant Antoni, pel pas continu, de cavalls, haques, burros i mules. A voltes, era tant el tràfic que allí s'acumulava que no veyes granera ni arruixadora en dança, com tampoc chiquets. Puix, estos estaven de matí, sino en l'escola, en el Ravalet on hi havia espai suficient per a jugar a vaquers o a policies i lladres. Pero teníem el Mercat -de vesprada-, a on se podia jugar encara que ploguera -per estar a cobert-; en perill, solament, de pegar-te algún esvaró per chafar una fulla de col o un pinyol d'albercoc que, sempre per allí rodaven o grans de raïm, rametes de jolivert. Temps aquell de películes de por, de drames d'amor, de cow-boys i convoys, del Gros i del Flac o dels germans Marx que uns te feyen plorar i atres riure. El cine te fea passar el temps i entretindre la fam. També, per ad això, se venien, a la porta, boniatos, carabasses, cacaus torrats, tramussos... I cigarrets de llavoretes o de chocolate per anar entrenant als menuts a fer lo que feen els majors: cremar-se els pulmons, per a enriquir a la Tabacalera; que també, eren amos els mateixos que poc donaven a menjar. En les películes, el criminal no guanyava mai, com l'indi, no sols perque el guió ho dictava, sino perque els crits del públic alertaven als cow-boys per a fer les grans massacres al pobre poble de Manitú.