Identitat, justicia i dignitat valenciana

La dana que colpejà el nostre territori deixà ferides profundes que encara no han cicatrisat. Fallits, carrers assolats, camps arrasats, llars destruides i families que ho pergueren tot en qüestio d'hores. La tragedia posà de manifest la fragilitat de les nostres infraestructures i les peculiaritats d'un clima que cada any mos recorda la necessitat d'estar preparats. Pero tambe posà de manifest la solidaritat d'un poble que no se resigna: veïns ajudant a veïns, pobles sancers organisant-se per a eixir avant, agricultors conreant de nou la terra. Eixa es la millor definicio de l'identitat valenciana: un poble que patix, pero que mai se rendix.

De lo que sí se seguix adolint es de falta de resposta institucional. Promeses d'ajudes que mai aplegaren, tramits eterns que desesperen a qui ho ha perdut tot i un silenci que pareix oblidar la magnitut de la tragedia. Els valencians hem depres a viure en una mescla de resignacio i dignitat, pero no podem acceptar que les institucions miren cap a un atre costat.

I aci apareix una atra de les grans reivindicacions que, any darrere d'any, seguixen sense rersoldre's: l'infrafinançacio. La Comunitat Valenciana continúa en la coa de totes les autonomies de l'Estat en finançacio per capita. No parlem de sifres abstractes: parlem de menys recursos per a hospitals, escoles, servicis socials i infraestructures. No demanem privilegis, demanem justicia. Es insostenible que una comunitat que aporta tant al conjunt de l'Estat reba a canvi tan poc. Sense finançacio justa no hi ha igualtat, ni oportunitats, ni futur.

Pero hi ha una atra ferida que, mes alla de lo economic, afecta directament a la nostra identitat: la situacio de la llengua valenciana. Uns volen arrebatar-mos lo que mos pertany, uns atres suplantar la nostra veu, i alguns inclus insultar allo que deurien protegir: la llegalitat i el respecte a l'identitat dels valencians.

Es el cas de l'Academia Valenciana de la Llengua (AVL). Creada per a normativisar, dignificar i promocionar (en teoria) la llengua valenciana, s'ha convertit en una institucio que, llunt de complir en les seus obligacions, s'ha plegat a interessos catalanistes. Els seus dictamens s'ha dirigit a diluir la personalitat de la nostra llengua en conte d'enfortir-la. En lloc de defendre la singularitat historica i social del valencià, han subordinat el llegat llingüistic i lliterari valencià a una suposta 'unitat' en el catala que carix de base llegal, cientifica i sociologica.

El mateix Consell Juridic Consultiu (CJC) en 2014 fon clar en el seu dictamen 057/2014: l'AVL pot normativisar, sí, pero nomes dins del marc llegal de l'Estatut d'Autonomia. No te la competencia de redefinir la denominacio de la nostra llengua. I, no obstant, eixa academia insistix en que valencià i catala son lo mateix en distintes denominacions, contravenint l'esperit de la seua creacio.

Mentres tant, la llengua valenciana, en un prestigi lliterari indiscutible -Ausias March, Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena i tants atres-, seguix marginada en Europa. El ministre Albares, en la complicitat silenciosa de l'AVL, l'ha deixat fora del reconeiximent europeu i del codic ISO que la dotaria de reconeiximent internacional. S'ignora aixina una llengua en un Sigle d'Or i en sigles de tradicio, condenant-mos a l'invisibilitat.

Front ad esta realitat, el 9 d'Octubre no pot ser nomes una festa civica ni una jornada de desfilades. Deu ser un dia de reivindicacio colectiva. Un recordatori de que som un poble en dret a existir en veu propia, a gestionar els nostres recursos de forma justa i a que la nostra llengua siga respectada i reconeguda.

Perque lo cert es que molts valencians estem farts. Farts de ser la moneda de canvi en els pactes d'uns i d'atres. Farts dels desprecis i humiliacions de tots els governs, siguen del color que siguen. Farts de que se burlen d'un poble que, a pesar de tot, encara seguix cantant en orgull "Per a ofrenar noves glories a Espanya", mentres els que reclamen l'independencia reben prebendes i privilegis. I la pregunta es inevitable: ¿Hem de demanar els valencians l'independencia per a que mos respecten?

El 9 d'Octubre deu servir per a dir ya n'hi ha prou. Ya n'hi ha prou a l'infrafinançacio. Ya n'hi ha prou al despreci cap a la nostra llengua. Ya n'hi ha prou a la manipulacio de les nostres institucions. Pero tambe deu ser un cant a l'esperança: perque si alguna cosa mos ha demostrat l'historia es que, per molt que intenten arrebatar-mos lo que som, sempre hem sabut resistir.

El 9 d'Octubre es, en definitiva, la prova de que seguim aci. Que, pese a qui pese i a pesar de tot, seguim en peu. I que ho fem mirant no nomes al passat, sino tambe al futur. Un futur que no mos regalaran, que haurem de conquistar, com sempre, en esforç, en dignitat i en el ferm convenciment de que som un poble que no se resigna.

Perque la major lliço que deixa este dia es clara: nostra identitat no pot ser comprada ni silenciada. I millor: ¡Junts, baix els plecs de la nostra Senyera, germans avant!