Records de la meua infància

JUAN SALVADOR GAYÁ SASTRE

Feia uns quants dies que no parava de ploure i ma casa era un caos. La ximenera encesa rodejada de cadires tapades amb roba per a assecar, la televisió encesa que ningú mirava, els meus germans cridant... si ho pensaves bé, era així com la busca d'un lloc en un espai reduït ple de mobles, on tu, o siga jo, no era ningú, però era on estava. No m'agradava eixa situació, m'aclaparava. Jo era feliç a l'aire lliure, en el camp, sense espais que em limitaren.

Els meus pares estaven tenint una conversació molt seriosa. En l'habitació on mon pare tenia el despatx, estaven parlant. El meu germà José Luis en el cabàs-bressol i la meua germana Mercedes en braços de ma mare. Jo callat, de peu i escoltant. Mon pare estava dient que li acabaven d'oferir el càrrec de director de Ràdio Nacional d'Espanya. El seu bon amic Jesús Aparicio Bernal, que era el director general de Radiodifusió i Televisió, així se l'havia proposat. Ma mare li va preguntar que quina era la seua opinió i mon pare li va respondre: Tú saps això que implica?, traslladar-nos a viure a Madrid. I després què?

El silenci es va imposar i les cares de circumstància van aparéixer. Vist des de hui, l'haver acceptat eixe càrrec, no sé què haguera sigut de nosaltres, instal·lats en la capital. Però mon pare, amb bon o mal criteri, mai va acceptar cap càrrec que implicara eixir del seu poble.

Molt de temps després, va acceptar ser el president nacional de les cooperatives del camp, amb despatx a Madrid i Brussel·les, pegant-se unes palisses increïbles per a poder agafar l'avió d'anada i tornada en el mateix dia, i així estar en la seua notària l'endemà.

Ma mare, amb el cap baix, es va dirigir cap a la cuina a veure com estava el menjar. Ma mare a l'hora d'ara li agradava cuinar callos, que feia en abundància i guardava en l'armari amb la seua gelatina.

Mamà, mamà, ens n'anem a viure a Madrid?, li preguntava jo.

Per a això, havia comprat 1,5 kilos de callos blancs i una careta de porc. Ahir a la vesprada ho va llavar bé amb aigua i vinagre i sal, canviant-los l'aigua almenys tres vegades per a després tallar-lo tot a trossets. Després de masegar-los i de llavar-los bé, els va deixar tota la nit en sal.

Ara els va donar l'últim repàs amb aigua i es va disposar a cuinar-los. De bon matí els havia donat un primer bull de mitja hora amb aigua, vinagre i sal i canviat l'aigua amb una altra mitja hora més i tirant l'aigua. Ara va posar dins de l'olla, una ceba sencera a la què li havia punxat uns claus d'olor, una cabeça d'alls sencera, tres fulls de llorer, dos cullerades grans de pebre roig fullat, una culleradeta de pebre blanc mòlt i dos vitets de 'cayena'.

Ma mare li agradava posar-li també un bon os de pernil. Va cobrir bé tot amb aigua freda, va tapar i al foc lent sobre hora i mitja. Ho va provar de sal. Hi ha qui li agrada posar-li xoriço roig i botifarra seca, però en tot cas a ma mare li agradava posar-li cigrons, encara que esta vegada, com volia per a guardar, els va fer tal qual vos ho he comptat. Ho va bolcar tot, rebutjant la ceba i els alls, en una cassola de fang i ho va guardar en l'armari encastat en la paret.

Papà, papà, ens n'anem a viure a Madrid?

Seguix-me al meu blog www.alfumdelaximenera.es

Fotos

Vídeos