SI U TOSSIA I TOSSIA MOLT

Pels anys 40, quan u tossia i tossia molt, en mon poble, no s'anava corrent a l'ambulatori -puix éste ni existia- ni tampoc a casa del doctor, perque, lo més segur, és que allí no se trobaria. Rarament estava en la clínica i sí pel carrer anant a peu per visitar ad algún malalt o en bicicleta corrent ya que tenia que assistir al part d'un nou chiquet. I és que, en aquells dies, no sé si per l'alegria d'haver-se acabat la guerra o perque molts marits havien tornat del front naixqueren més chiquets que anguiles pogueres trobar per les séquies i pardalets pels nius entre les rames dels arbres. Aquell doctor, don Emilio Ramón Llin, fon corresponsal d'este periòdic i també era qui tocava l'armonium, si la missa o funeral eren cantats. Total, que com això ho sabia la mare més que a casa del mege, quan se tossia massa, primer tirava mà del manoll d'herbes que havia comprat a l'herbolari o a les que el yayo havia dut del secà. Aixina que si la yaya te sentia tossir de pronte ella li dia a la mare. «Chiqueta tindràs que fer-li esta tisana, gelea, aixarop, baf o cataplasma (eixa que sols oir-la nomenar te cremava la pancha o el pit)». I la mare, obedient, anava en busca de la brosseta que se guardava penjada dalt de l'andana. Herbetes que si no te curaven del tot, com se prenien calentetes pareixia que te senties millor. Unes te curaven un poc el teu catarro, la tos, constipat, grip o febra. Se prenien en infusions, tiles i aixarops.