RUDA, HERBA QUE CURA

D'entre les plantes medicinals que els nostres antepassats tenien molta fe per a curar-se estava la ruda (la caprae ruta) planta d'olor den fort, pròpia de terrenys calcàreus i mediterràneus.

I és que abans eren més be aficionats a prendre herbes per a curar-se -d'algún colp, dels nervis, del dolor de quixal, del cap o de pancha-, que d'anar a casa del mege o de que el mege vinguera a casa com solien fer casi sempre. Creïen més en l'herbolari que en el doctor, eixe que t'escrivia una recepta en una lletra que mai entenien i la tenien que dur al potecari qui, casi sense mirar-la te la feya. I més pronte pensaves que fea lo que li pareixia que lo que li havia prescrit el doctor, puix era impossible que entenguera aquella lletra del dimoni que el mege havia escrit, aposta mal, per a que no la entenguera ningú. O pareixia. Aixina que, com els dic, la majoria dels llauradors tenien més esperança de curar-se en les herbes que duyen de la montanya o les que la dòna comprava en el mercat que les aposemes que te feya el boticari mesclant unes polsetes de diferents colors en aigua o alcohol. Be, puix d'entre eixes moltes herbes que curaven -grèvol, chicòria, all, carchofera, anís, api, olivarda, romarí, rabo de gat...- fetes eixarops, infusions, tintures, tònics, ungüents o vahos, estava la ruda que era la més coneguda. I tenia un bon renom ya que se dia: «En casa que hi ha ruda, Deu ajuda» i «en casa que té ruda no mor cap criatura». Per lo que la ruda no podia faltar davant de les barraques de l'horta ni en els corrals de les cases o en les finestres, puix també dien, que evitava que els mosquits entraren en els dormitoris. (Alguns llauradors se la posaven baix de la gorra per a evitar les fortes radiacions solars i no tindre dolor de cap.)