Borrar
Urgente Muere el mecenas Castellano Comenge

PERQUE EL CURS YA COMENÇÀ

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Viernes, 4 de octubre 2019, 01:15

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

Pareix que pels carrers, els vells, se menegen més matí. I és que hi ha que anar al forn a pel pa blanet per a que el net/a tinguen l'almorzar apetitiu. Una volta desdejunats, vell i menut, agafadets de la mà, pugen al bus o si no tenen l'escola llunt, hi van caminant. Ya no veus a ningún yayo com els d'ahir aquells que, sentats en cadira baixeta o en el mateix rastellet de la porta, veïen cóm son fill o gendre enganchaven l'animal al carro i se'n anaven a l'horta com ell ho fea i ho feu durant més de 50 anys. Hui, no. Ningún com aquells voràs fumant sense atra preocupació. Perque qui no se queda en casa per a llegir el diari, i la dòna li diu que ans passe la mopa o l'aspiradora o que vaja al mercat a comprar-li la carn- se'n va la piscina a fer aquafitnes, al bar a jugar al subastat o a charrar -i, poques vegades be, del govern-, intentant solucionar els problemes que el polítics no saben.

Pero tampoc els chiquets fan lo mateix que adés. Hui, pocs són els que van a peu a classe. Esperen a que els duguen en coche, moto o bicicleta ans que estirar un poquet més les cames i anar-se'n a l'escola, caminant una passa darrere de l'atra ya en sabates, botes o sabatilles i no en espardenyes de careta o abarques com s'anava lo mateix en hivern que en l'estiu. I no soles això sino que com els coleges quedaven un poquet llunt de casa es feyen carreres per vore quí aplegava més pronte, quí botava millor la séquia, o quí provava primer els albercocs, ciruelos, figues o mores que hi havia per aquelles ubèrrimes hortes. Camps que tenien cavallons rosant murs i parets per molts pobles, aixina que, normal era vore sangrantanes, grills, formigues, saltamartins i parotets, lo mateix a la porta de casa que dins. Com milers de mosques que entraven des del carrer -per a dotorejar-te la llar- i t'eixien al corral. Quan se cansaven d'estar allí, te tornaven a entrar. Per això sempre teníem a la mà els aventamosques eixos que hui en dia tampoc els veig ni els enyore.

Total que se menegem més quan ve el fret, la pluja i el vent gelat que pela i ya vas recordant els dies en que mig nuet te banyaves en la plaja, en la teua piscina o feyes la sesta baix un pi o una garrofera, arbres de tupida ombra que tant s'agraix si la calor apreta.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios