¿VENS EN MI A ENTAULAR?

MANUEL CASAÑA TARONCHER

M'havia vist mon yayo Vicent desficiós, per no tindre escola ni amics, d'ahí que me preguntara: «¿Vens en mi a entaular?» No estava mal l'invitació, perque esta faena no era pesada com rascar, donar cebollí o plantar creïlles ni collir tomates ni raïm. Consistia només en pujar dalt l'entauladora -post ampla que per una part era llisa i per l'atra tenia punjons o tallants- i patinar sobre la terra. Unes voltes perque se volia trencar la corfa del sol, per a després, regar i continuar treballant al sendemà, desterroçant i, a seguit, sembrar, i, atres, perque se passava l'entauladora a fi de colgar les llavors després d'haver-les sembrat. De tot açò m'he enrecordat, ara precisament, perque vaig vore ahir cóm un chiquet s'engrusava en un tauló i dos cordes nugades a una rama de garrofera. I és que sempre nos ha agradat de menuts que nos dugueren d'un lloc a un atre o passar el temps rodant i rodant sobre una atra taula tirada per un animal pengant-li voltes a l'era per a trillar el forment, per l'agost polsegós i mostós. Eren diversions d'adés que ara cap chiquet ni de capital ni de poble condeix. Com tampoc respirar des de matí l'aire d'eixa brisa matinera que alegrava pels camins d'ahir al carreter de cavall o somera. En eixes matinades banyades com dia Antonio Machado: «La primavera besaba/suavemente la arboleda/y el verde nuevo brotaba/ como una verde humareda./Las nubes iban pasando/sobre el campo juvenil.../Yo vi en las hojas temblando /las frescas lluvias de abril.»

Hui els chiquets açò ya no ho veuen. Ixen de casa motorisats o van a classe per camins asfaltats que varen perdre, per les voreres, figueres i chops, canyars i moreres, i aquells espàrrecs, per Pasqua, abondants. Ni passa el carro carregat de fem i lligona o de rella o cheruga i ses orelleres, ni de forcat, ni d'aixà. Hui, els tractors, els motocultors, les mules mecàniques fan un montó de treball, i al camp va el llaurador en coche, en moto o en bicicleta, pero no dalt de son carro fumant o soltant com un assot sa llengua ben esmolada per a que en uns quans pirops alegrar al cavall, eixe que eixia de la quadra arrastrant encara sòn.