Borrar
Urgente Detienen a una abuela y a su nieto menor de edad por traficar con drogas en la Ribera Baixa

¿Som els valencians part dels Països Catalans?

PERE MARTÍ MARTÍNEZ PROFESSOR DE LLENGUA VALENCIANA PER 'LO RAT PENAT' I EXPERT EN HERÀLDICA, GENEALOGIA I NOBILIÀRIA

Domingo, 7 de enero 2018, 10:07

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

Si mirem l'hemeroteca i repassem artículs d'opinió de les décades dels anys setanta, huitanta i noranta del segle passat, podrem comprovar en estupefacció com molts escrits podrien passar plenament com d'actualitat.

Agravis, ultrages, denuncies, conculcacions i acciones polítiques que atentaven contra la particular personalitat valenciana diferent i diferenciada continuen repetint-se sense pudor, rubor o impediment algú que manifeste que «lo valencià no és català».

Com dia, en els anys setanta ya se plantejava i se defenia l'entelèquia catalanista de la construcció d'uns hipotètics Països catalans que englobaven entre atres territoris a la actual Comunitat Valenciana. Desig utòpic en aquells anys inalcançable i somi inclús per a molts que ho defenien. Una 'Ítaca' irrealisable existent a soles en l'imaginari de quatre teòrics...

Quan s'impulsaren els Estatuts d'Autonomia, i començà la seua redacció, en Valéncia se generà un conflicte social i polític que vingué a denominar-se la 'Batalla de Valéncia', entre els que defenien una Valéncia valenciana en tots els seus aspectes dins de l'heterogeneïtat espanyola del denominat 'Estat de les Autonomies', i entre els que defenien una Valéncia catalana unida llingüística, cultural i políticament a Catalunya com a marc nacional superior denominat 'Països catalans'.

Tres eren els eixos principals on rotava el conflicte autonòmic que tenia que replegar-se en l'Estatut:

El primer, la denominació del territori; entre els que defenien l'històrica definició de 'Regne de Valéncia' front als que volien la de 'País valencià'.

Segon, els símbols; la privativa senyera coronada valenciana en franja blava junt a l'asta o la senyera 'catalana' (que és la d'Aragó) coloquialment coneguda com 'quatribarrada'.

I per últim, la denominació de la llengua parlada pels valencians; els que defenien que el valencià era una llengua romànica independent del català i el que mantenien que la llengua del valencians era el català.

El conflicte estava servit i la societat dividida. La simbologia, denominació i definicions tenien obligatòriament que adequar-se a les exigències dels catalanistes per a que poguera algun dia donar-se les circumstancies òptimes que permeteren donar pas i conseguir este proyecte imaginari.

L'Estatut de 1982 no mai va ser respectat per moltes administracions publiques, organisacions, institucions, partits polítics... els acatalanats no acceptaren mai el consens estatutari, màxim text llegislatiu de convivència, conculcant-lo una vegada darrere d'una atra, amparant-se en una mal entesa llibertat d'expressió i autonomia universitària.

Mai respectaren el terme oficial de 'Comunitat', com a nom neutre i alternatiu al de 'Regne' i 'País' ni l'estatutaria real senyera coronada valenciana com a ensenya de tots els valencians, tant sols hi ha que mirar els logotips i anagrames de molts sindicats i partits polítics.

L'enfrontament s'ha mantingut viu durant décades entre uns i atres per unes i atres causes, pero sobretot, gràcies al recolzament que el Govern català li ha dispensat, ya que tenia molt d'interés en dur a bon port esta anexió llingüística i cultural precisa i necessària de fer de Valéncia un 'port' català. Un lloc de catalanitat en tots els seus àmbits per a que no poguera qüestionar-se mai esta invenció pseudocultural dels Països catalans.

En 2006 se modificà l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana i el tema llingüístic continua sent un dels cavalls de batalla, incloguen com a 'institució normativa de l'idioma valencià' a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que en vegada de fer lo que estava cridada a fer, que es defendre la llengua i l'idioma valencià, no respectà ni la seua llei de creació ni el valencià genuí que es parlava i se continua parlant en terres valencianes... Tot un despropòsit.

Pero el conflicte ya estava resolt gràcies a la AVL, perque en circumloquis, enredros, nocturnitat, falsejaments, enganys i per la porta de darrere, nos colaren el català que en 1982 no pogueren.

Pero les coses canvien; i hui en 2017 en ple segle XXI, quarantaquatre anys després, polítics catalans molt conscienciats han donat cos i forma a una realitat que nos semblava política i socialment impossible. La República catalana. I ara tornen a sentir-se una atra volta i des de Catalunya això del 'mantra' dels 'Països'. I l'amenaça torna, no eren fantasmes lo que veïen anys arrere, no... Pareix que no. Han demostrat que van en sério.

¿Quí dia que el conflicte identitari i llingüístic valencià estava resolt?

Cal tindre memòria i anar a l'hemeroteca i rescatar per eixemple els escrits de Manuel Broseta i Pont, on deixà negre sobre blanc en diversos artículs d'opinió les seues reflexions sobre este tema. El 29 de setembre de 1991 deixà escrit tota una declaració:

«Si volem ser políticament forts, devem fer sentir i vibrar nostra condició de valencians. De lo que hem segut de lo que som i de lo que podem ser. Devem resaltar i sentir l'orgull de ser-ho. Devem formar a nostres jóvens per a eixercir -dins i fora- de valencians. I tot açò en tota Valéncia, Alacant i Castelló».

Me fa riure (per no plorar) vore com gent que s'autodenomina valencià i «valencianista», se manifesta en Valéncia en cap ensenya valenciana, pero portant decenes de banderes que representen a l'Estat català o al pancatalanista 'Partit Socialiste d'Alliberament Nacional' (PSAN); que són més o manco les mateixes que les banderes que utilisava l'extinta 'Terra Lliure'.

Me fa molta gràcia (per no dir pena) vore i comprovar com estos autodenominats 'valencianistes', defenen els 'Països catalans' ans que el marc geogràfic propi dels valencians, que és el comprés per les tres províncies que conformen l'actual Comunitat Valenciana i que correspon a l'antic Regne de Valéncia.

No entenc com rebugen denominacions històriques, que nos definixen com a nacionalitat històrica, per a acabant substituint-les per atres noves que mos barregen en atres identitats nacionals alienes a la pròpia naturalea dels valencians.

Mai podré comprendre allò de que: «ser valencià és una forma de ser català».

Me deixa perplex com estos 'valencianistes', quan diuen 'valencià', lo que volen dir verdaderament és català. El seu «valencià» és el català de tots.

La seua llengua és la catalana, les seues ensenyes, penons i banderes són catalanes i el territori que reclamen és el d'un país que forma part dels 'Països catalans'.

¿I estos se diuen 'valencianistes'... Ho són? 'Valencianistes' d'un 'país català de Valéncia' que lluiten per una nació catalana més gran i lliure que se diu 'Països catalans'. Un desgavell sense peus ni cap ni trellat...

Ya per a concloure, i donat que nostra AVL «no està ni se l'espera», ara que tan de moda està açò del 'dret a decidir', trobe que estaria be que els nostres polítics autorisaran un referèndum vinculant al poble valencià que preguntara sobre ¿qué parlen els valencians? Si lo que parlen és una llengua pròpia i independent o un dialecte del català.

Suponc que també tenim dret els valencians (si volem) a tindre una llengua diferent i diferenciada de qualsevol atra, a posar-li nom i a codificar-la com toca. En este sentit yo també vullc decidir i votar.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios