RECORDANT A QUICÓRUM I QUIRINELDO

MANUEL CASAÑA TARONCHER

SSolia dir el meu yayo Vicent -que era llaurador i versador-: «No te burles mai dels tontos / que tontos sempre els hi haurà, / com els tens ara en Moncà, / en Alfara i Borbotó, / Foyos i Massalfassar.» I és que veritat és que en qualsevol poble, per chicotet que aquell siga o en la mateixa capital, algún que atre disminuït intelectual te trobes i gent perversa que se burla d'ell. En canvi atres, més sans de sentiments, els defenen. I és per lo que d'esta manera nos expressava, Martí Gadea, protegint als que no poden ser iguals. Pero, te dia: «Ningún més porc que Japí, / ni ric que Sala de Pego, /ni més pillo que Briant, / ni més tés que Quirineldo» i, parlant de l'atre personatge, afegia: «Quicórum el de Molvedre, / a tots els parlava en llatí / sense saber lo que es dia /com a tots els passa hui.»

Recordant a estos dos pobres que ho passaven ben negre per a poder menjar de lo que arreplegaven captant m'ha portat a la memòria a dos de mon poble. L'u captava, l'atre, no. Pero, abdós, en cas de tindre algú que se ficara en ells, els eixien un grapat de defensors. Lo mateix a Antonio, el de la Música, qui quan tocava la banda pel poble, allí el tenies ben vestit -al costat del mestre o darrere- dirigint als músics portant una bareta en la mà.

L'atre era Manolo el ceguet. Espigat i charrador. Visitava Benifaraig, Carpesa, Borbotó... pregonant la seua pobrea com també la seua ceguera. El cobrador de l'autobús -per gastar-li una broma- li dia: «Mira me falta un chavo». A lo que aquell responia: «Ensenyam l'atra mà.» Llavors, el cobrador contestava: «¿En qué quedem, estàs cego o no?» I, el públic, sonreïa. Quan Manolo arribava a la parada del seu destí el cobrador el despedia dient-li: «Ves espai, no tropeces en algún burro que no tots solen tirar de carro.» I aquell mig-ceguet, tornava a somriure's puix mai se cabrejava. Sabia ben be posar pau a on atres posarien guerra. Dies aquells, d'escasea en el menjar, pero que hi havia encara un fort sentiment de caritat en cada casa. Ya que qui no li donava un rosegó, li regalava una panolla, un boniato, o li dien: «Sentat i te trauré un plateret de paella». I allí, en el carrer, este pobret com atres anaven deixant l'estampa-testimoni del mal de la guerra.