RAJOLER, OFICI BEN ANTIC

MANUEL CASAÑA TARONCHER

Rajoler fon mon yayo patern, Manuel, puix eixe era l'ofici de la família, des de feya un montó d'anys. Ho foren també els seus germans, Enrique i Marià. Encara que este últim pronte se cansà de pastar fanc, deixà el rajolar i es feu comerciant. Se'n va anar a París i allí, en el mercat de Les Halles, venia taronges valencianes, llimes i plàtanos. Aixina que no seguí la costum. Ni ell, ni els seus fills. Pero lo normal era heretar l'ofici del pare. Si u era herbasser segur que els seus chiquets continuarien segant alfals. I, si llaurador, al camp aniria el fill o la filla, patint fret en l'hiver i calor en l'estiu i resant, més d'una volta, per a que una pedregà no li perjudicara la collita. Yo, lo mateix, com mon pare era impressor, idèntic ofici de tipògraf me feren agafar a mi.

En mon poble, a part de l'ofici més abundant de llaurador, n'eren molts els que treballaven en les fàbriques de sacs, seda i mistos. Pero també n'eren prou els que es dedicaven a la fabricació de teules, rajoles i atobons. Ya que tant Moncada com Alfara del Patriarca tenien rajolars.

Este ofici de rajoler fon molt empleat pel món musulmà. Aixina ho conta el llibre «El món urbà de la Corona d'Aragó del 1137», del que copie: «Es testimoni la presència continua dels artesans musulmans per Terol, Daroca, Manises, Paterna, Elx, Múrcia» i, entre ells es nomena a Abrahim Alfamull, àlies Rata, canterer de Paterna. Com en Mascarell, a inicis del segle XVI, estan Çaquí, Çanat i Maformat, rajolers. En Vall d'Uxò existia un forn d'obra de terra que era del musulmà Blanch Chicho. «Tot açò demostra que els musulmans sabien ben be treballar el fanc, igual que la terra, i per ser mà barata tenien forta demanda i, els seus amos cristians estaven contents». I seguix llegint en aquell llibre: «En 1414, Azmet i atres moros vingueren de Borriol a Castelló per reparar el sostre de la peixcateria.» Es dir, que no es que treballaven a soles en el poble en el que vivien sino que se desplaçaven per ser molts experts en varis oficis. Lo mateix els que teníem assentats en Valéncia que per Castelló i Alacant.

A hores d'ara, encara que hi ha molta producció de rajoles pocs són els que diuen: «Contes com un rajoler, a cents i a millers», significant que exageres.