Borrar
Lotería La Lotería Nacional de este jueves riega Valencia con miles de euros: cae parte del primer premio y el segundo íntegro

Mar de plàstic

ÒSCAR RUEDA

Viernes, 5 de abril 2019, 09:20

Necesitas ser suscriptor para acceder a esta funcionalidad.

Compartir

Despusahir, una notícia llegida casualment en una ret social me deixà cavilós bona part del dia. «Un cachalot embarassat mor en 22 quilos de plàstic en l'estómec», afirmava el titular de la notícia, d'un mig de comunicació de serietat contrastada. El cadàver de l'animal, varat en una plaja de Sardenya, fon analisat per científics i veterinaris, els quals trobaren que el plàstic ocupava més de dos terços de la seua cavitat estomacal. La fàcil confusió entre els calamars, font principal d'aliment d'estos mamífers marins, i les bosses de plàstic, que escomencen a omplir el fondo de la mar, pareix la causa més clara.

La desgraciada notícia enllaçava en una atra, també recent, que ilustrava el mar de plàstics en que s'ha convertit la desembocadura del riu Segura en Guardamar. Tonellades de recipients i envasos, la major part d'us domèstic, omplien de vora a vora lo que un dia fon un curs d'aigua fluvial. Depriment per als veïns de la zona, pero res comparable en lo que ocorrre en l'oceà Pacífic, a on una illa conformada per una alta concentració de residus plàstics, en més superfície que la Península Ibèrica, creix i navega des de fa anys a mercé de les corrents marines.

No és només que la proliferació gratuïta i exagerada del plàstic siga letal per a moltes espècies, o incompatible en la conservació del païsage. És també qüestió d'economia de recursos, i de simple salut pública: ningú sap encara les conseqüències que, a llarc determini, poden tindre els microplàstics, o els productes químics que s'utilisen per a donar textura o color als envasos d'un sol us, una volta abocats al mig ambient. Un autèntic repte al que no acabem de parar-li atenció, entretenguts com estem en unes atres disputes que donen més joc en les tertúlies de barra de bar, pero que resulten altament intrascendents, comparades en este dilema, per a la calitat de vida dels que nos hauran de succeir sobre la faç de la Terra.

Les comoditats de la vida moderna duen a una certa infantilisació general. Observem com a normal que ixca aigua quan obrim una aixeta, o que, per art de màgia, tot el fem que produïm desaparega diàriament en una caixeta instalada en el carrer, prop del nostre portal. I veem encara l'estalvi de recursos naturals, el reciclage de residus, el consum sostenible, més com una qüestió d'urbanitat i civisme que com una necessitat imperiosa. I això que els nostres majors encara vixqueren la cultura del reciclage sostenible, mes que fora per pura obligació. Ahí estava l'ofici del llanterner, que es dedicava a reparar els atifells i utensilis que tenien algun desperfecte, allargant-los la vida tot lo que fora possible. O, fins fa no tant, els envasos retornables. O, fins fa més poc encara, l'hàbit d'escurar plats i gots encara que fora en un dinar multitudinari. Això sí: l'envàs d'usar i tirar és comodíssim, clar. Vorem lo que nos dura la 'comoditat'.

Reporta un error en esta noticia

* Campos obligatorios