El pacte en Alacant

ÒSCAR RUEDA

No, no parlem del pacte firmat en la capital del sur entre les forces polítiques que governaran esta terra els pròxims quatre anys; això ya donarà que parlar. Nos referim a un pacte més espiritual i místic: el que unix o deuria unir l'antiga Lucentum en l'antiga Valentia. Que la ciutat del Túria, per casualitats de l'història, acabara donant nom també, encara en época islàmica, ad esta allargada franja de terra que s'estén entre la montanya i la mar, nos ha acabat donant més maldecaps de lo esperable.

Si retrocedírem a 1920, trobaríem una ciutat d'Alacant que contava en uns 64.000 habitants. Una població que, majoritàriament, encara tenia el valencià com a idioma habitual d'expressió. No debades la lletra de l'himne d'Alacant, escrita en aquells anys per José María Milego i Francisco Martínez per a una música de Juan Latorre, s'escrigué en la nostra llengua vernàcula: «Som fills del poble / que té les chiques / com les palmeres / de junt al mar...». Hi ha en eixa lletra eminentment festiva i laudatòria una alusió al canvi que ya en aquella época podia percebre's en la fisonomia alacantina: «I des del macho del Castell / mires i dius: ¡Qué encant! / No és este ya el poble vell / que és atre Alacant».

L'Alacant de hui, per a lo bo i lo roïn, és prou diferent d'aquell «poble vell» que canta l'himne; com la mateixa ciutat de Valéncia. No cal recordar els desencontres sentimentals que, especialment en les décades dels huitanta i noranta, existiren entre les dos ciutats: entre la valencianitat històrica d'Alacant (des de principis del sigle XIV, si nos centrem estrictament en la seua pertinença política) i una percepció alternativa, naixcuda com a resultat d'una mescla de factors sociopolítics, que basculava entre el «somos levantinos más que valencianos» i unes atres proclames manco edificants que no reproduirem ací.

Pero per damunt de desencontres històrics, justificats o no tant, si una cosa ha facilitat mantindre el fil de germanor entre les dos ciutats ha segut les festes del fòc. Poques experiències identitàries recorde tan chocants com haver tengut l'oportunitat, en plenes Fogueres de Sant Joan, d'acompanyar a una colla de jagants i nanos ballant, rambla de Méndez Núñez avall, «La manta al coll i el cabacet / mo n'anirem al Postiguet...». Una música tradicional que tots tenim com a súmum de la valenciania popular, pero que només podem materialisar si anem a menjar-nos la mona a la plaja alacantina per antonomàsia.

U observa, per sòrt, que les coses canvien. Els valentins reconeixem a Alacant la seua forta personalitat, i els alacantins retroben la seua valencianitat perduda o emmaixquerada. Com cantà Llorente en 1908: «¡Fills del gloriós Lucentum! ¡Fills de l'hermosa Edeta! / Formem un estret rogle; donem-se be les mans. / De l'unió naix la força, i ella el valor completa: / jurem ser per a sempre tots uns, tots valencians».